Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Ens sabem capaços de tot, per Jordi Cuixart

L’any 2000 vaig deixar Santa Perpètua de Mogoda per anar a viure a Sabadell, i vaig pensar que una bona manera d’acomiadar-me del meu poble natal era publicar un recull de poemes que havia anat escrivint des de ben jovenet. Els vaig ensenyar a un editor conegut de la comarca i la seva resposta fou taxativa: «Massa ideològic, polític i radical».

Escric aquestes línies des de la cel·la 12 del mòdul 10 de Soto del Real, on m’agrada acabar el dia llegint tranquil·lament les cartes que arriben cada dia, insubornablement. Cadascuna és un regal, com els centenars de llibres que trobareu a la fira, on viatgen paraules adormides que recullen històries úniques. Recorren quilòmetres i, quan per fi t’arriben a les mans, es desperten com per art d’encanteri.
Aprendre a pensar per un mateix és possiblement el millor que pots desitjar a qui estimes. I ajudar a fer-ho, un regal preciós. Per això la Literal és avui un oasi imprescindible en aquesta societat tacada
d’individualisme monocolor i patriarcal. Un paradís de llibertat en cada conversa de sobretaula i en cadascun dels actes que acompanyen tres dies de primavera de pensament. Un trobar-se col·lectiu que
és igualment personal. L’enyorat Brossa deia també que «els límits interiors de l’home són els que es fixa ell mateix; altrament, no en té».

Com més problemes té la llibertat d’expressió, més necessàries són les Literals. Avui tenim artistes a l’exili, es persegueix la creació i s’empresonen les idees. I tenim la responsabilitat col·lectiva d’enderrocar totes les formes de censura, començant per les que ens posem nosaltres mateixos. «Res a perdre excepte la por», escrivia l’estimadíssima Marina Garcés. La consciència obrera que traspuen les parets de la Fabra i Coats conviu avui amb un caràcter transgressor i universal que és a l’ADN de la fira. «El passat ens nodreix perquè puguem fer el present. És una maleta que portem sempre al damunt, però el seu pes no ens ha de fer alentir el pas», li llegia a la Tina Vallès encomanant-se a Berger.

A Òmnium renovem cada nou dia un compromís de 58 anys d’història que seguirem posant al servei de la cultura, compartint referents sense demanar renúncies a ningú, passi el que passi. Al seu deliciós recull d’articles i poemes, la Sònia Moll beneeix la serp que ens va ensenyar la desobediència, i és precisament assumintla fins a les últimes conseqüències com defensarem els drets humans als Països Catalans i arreu. I ni 570 dies ni els anys que puguin venir ens impediran que hi tornem les vegades que faci falta. Com escriu Clara Alzina, «l’important de debò no és el nosaltres que érem, sinó el nosaltres que serem».

Plegats hem après que ser lliure vol dir tant, o tan poc, com viure en sintonia amb les pròpies conviccions. Tant, o tan poc, com construir col·lectivament societats més dignes i sobretot més felices. Com quan l’any 2000 s’esvaïren els dubtes i finalment vaig decidir editar El plaer dels plaers en una petita cooperativa del poble. I així, com en aquell Primer d’any de Vinyoli, ens sabem capaços de tot.

 

ENS SABEM CAPAÇOS DE TOT

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Presó de Soto del Real, març del 2019