Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – Amb les ulleres de l’humor amb Miguel Brieva

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

Amb les ulleres de l’humor

Miguel Brieva
Conversa conduïda per Ivan Pintor

Jo em dedico a l’humor per una qüestió una mica, com ho diria, natural. Ha sortit així, i per a mi és de les coses més satisfactòries que es poden fer a la vida, i a més crec que té una sèrie de beneficis que no valorem prou. A vegades em quedo aquí, pensant que si haguéssim de tenir en compte la manifestació creativa o humana més democràtica i menys atribuïble a autors concrets, per descomptat l’humor i l’acudit en serien el gran exemple.

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests textos a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

Aquest és el segon any que hi participa gent del món del llibre que s’allunya de la figura d’escriptor. L’any passat vam tenir Ricky Blanco, portadista i il·lustrador. Aquest any ens acompanya Miguel Brieva, que és autor de còmics. A poc a poc ens anem endinsant en aquestes perifèries al voltant del llibre i de la narració de les idees radicals, i esperem anar comptant amb més autors al llarg de les properes edicions. Estem encantats de poder tenir al Miguel, autor d’innombrables llibres. Personalment, recordo amb molt d’afecte El dinero i la recopilació de fanzines que va circular a principis dels 2000, en aquelles escenes subterrànies en què rèiem la riallada neta. Primerament, en Miguel farà una petita presentació del seu treball i reflexionarà sobre l’humor. I després entrarem en una part d’entrevista i de lectura que conduirà l’Iván Pintor, que és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Moltíssimes gràcies per ser aquí amb nosaltres, Miguel. Endavant.

Moltes gràcies, Dani, i gràcies a Literal per haver-m’hi convidat, i al Dani i a l’Iván per ser aquí amb mi avui. Ja l’hi comentava abans a l’Iván, que em sol semblar més interessant fer un format de conversa, fins i tot que convidar-vos a vosaltres a que també participeu i tractar de fer una conversa entre tots. Però bé, com em van dir que valia la pena que parlés una mica sobre algun tema així que pogués ser suggerent, doncs se’m va acudir fer una breu defensa de l’humor, que crec que és una cosa que en general s’arracona, no se la té gaire en compte, a aquesta qualitat que tenim els éssers humans, i que cada vegada considero que és una de les nostres qualitats més elevades, juntament amb la imaginació. Tractaré d’explicar per què ho penso. És més una intuïció, a veure què us sembla i, per descomptat, si voleu intervenir-hi, feu-ho quan vulgueu.

Jo em dedico a l’humor per una qüestió una mica, com ho diria, natural. Ha sortit així, i per a mi és de les coses més satisfactòries que es poden fer a la vida, i a més crec que té una sèrie de beneficis que no valorem prou. A vegades em quedo aquí, pensant que si haguéssim de tenir en compte la manifestació creativa o humana més democràtica i menys atribuïble a autors concrets, per descomptat l’humor i l’acudit en serien el gran exemple.

Bàsicament, perquè normalment ningú coneix l’inventor d’un acudit; majoritàriament són anònims. O sigui, dels acudits que s’expliquen als bars, dels que s’expliquen al carrer. És com un cabal que està permanentment renovant-se i, tot i això, ningú se n’atribueix l’autoria. Però, en canvi, tothom se’n beneficia. Això em sembla que ja és prou interessant. És l’única cosa és prou esmunyedissa com per eludir el mercat, i no obstant això produeix plaer i benefici a tots. Simplement volia enumerar algunes de les propietats d’aquesta qualitat humana i animal que és l’humor, que per a mi el fan fonamental. I podríem dir que el riure, el que desencadena quan passa aquesta cosa que és l’humor, és una cosa tan quotidiana que tots ho vivim amb normalitat i naturalitat, i tot i així és un dels comportaments humans menys estudiats. Probablement perquè és alguna cosa que no reporta gaire benefici econòmic. No és una malaltia, no se’n poden treure gaires diners. Però és curiós, perquè és una qualitat que a més ens uneix amb els nostres orígens. No només els micos riuen; molts d’altres animals també riuen, fins i tot les rates. Hi ha hagut experiments en què es feia pessigolles a rates i s’ha aconseguit, això és verídic, que hi hagués una transmissió genètica de la potència del riure i de l’humor en aquests animals.

En termes neurològics no se’n sap gaire res, del riure, però se sap, per exemple, que l’humor no és atribuïble a una sola part concreta del cervell. Sembla que s’allotja en una zona que es diu el lòbul frontal dret. És la zona que, d’altra banda, els neuròlegs denominen la més silenciosa de les àrees del cervell, perquè, pel que sembla, és un àrea que exerceix de nexe entre altres zones, diguem-ne, rellevants, de les quals componen l’autoconsciència.

O sigui, que és com si el lòbul frontal dret fos un punt de trobada entre la memòria, la lògica, el llenguatge, la sensació, l’emoció, etcètera. I aquesta és una de les coses extraordinàries que té l’humor. És un punt d’intersecció entre el pensament racional, no només les emocions, sinó fins i tot del gaudi sensual que és el riure. En aquest sentit, vaig donant arguments que al meu parer donen una rellevància que no té socialment.

I efectivament, per ser una cosa que en aparença és tan trivial i tan quotidiana, crida l’atenció la gran quantitat de recursos i la gran complexitat neuronal que comporta. El funcionament bàsic de l’humor seria el següent: es construeix una expectativa, en aquest cas es construeixen expectatives; i de sobte hi ha un gir sobtat o una anomalia dins d’aquest model, i llavors mentre aquest model o aquesta sorpresa no plantegi una amenaça real, el que hi ha és una resposta del cervell que crea relaxació, benestar davant la sorpresa que no suposa un dany, i apareix el riure. Hi ha gent com El Roto, el dibuixant, que diu que l’humor és capaç de generar connexions neuronals inèdites fins a aquest moment, i per això genera pensaments o idees o visions que són noves, completament. No havíem estat capaces de generar això, i passa, per exemple, que és capaç en una frase i una imatge de sintetitzar alguna cosa que si ho hagués d’explicar un filòsof en un assaig, ocuparia vint pàgines. Té aquesta drecera de l’intel·lecte, per això crec que està vinculat amb el coneixement.

Mirem aquest altre exemple: és una portada del Playboy per a cecs. Es genera una expectativa, Playboy per a cecs, dues coses així interessants que em semblen de l’humor en termes sociològics o antropològics. Seria com aquesta idea de la sorpresa que després no representa un perill, sinó que es genera una tensió, però que després no comporta un perill. Es pot entendre com un en trenament per les sorpreses reals que ens donarà la vida. D’alguna manera, l’humor podria ser un element molt més important del que suposem en l’evolució de l’ésser humà i en l’anticipació de les sorpreses que es poden donar durant la vida, durant els successos de la vida, els accidents, el que sigui. De fet, hi ha teories molt interessants que parlen d’això, de l’humor, dels somnis com a possibles elements que han possibilitat l’evolució del cervell humà. Una altra cosa fantàstica de l’humor és que, perquè s’esdevingui, és imprescindible que hi hagi algú altre: l’humor no existeix sense una altra persona. No podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos. Aquesta complicitat entre amenaça i gratificació és fonamental. Però també em sembla valuós que sigui un canal de confiança mútua amb la gent, amb els altres. És a dir, un pot escriure els seus poemes tristos, i la solitud de la seva cambra i el que tu vulguis, però si vols riure fa falta més gent, has de tenir en compte la companyia.
Per a mi l’humor fonamentalment en termes personals, però també en termes socials, és una espècie d’antídot. És el millor antídot que tenim contra l’estupidesa. Però per exemple l’humor també és molt valuós com a antídot contra la por, per exemple. Quan estem en tensió, quan sentim incertesa, el riure o l’humor és una cosa que ens torna a posar a lloc, que ens dona força i que ens fa poder afrontar el que sigui que sentim com a amenaça des d’un altre lloc. I a més, no hem d’oblidar que el riure a més és una expressió enormement contagiosa, també té aquest do. Per això, a diferència per exemple de la por o el fàstic, que no són contagiosos a nivell orgànic, el riure sí. De fet per això les telecomèdies posen els riures enllaunats, perquè és com una crida, i a vegades si estàs entre amics i n’hi ha un parell que no paren de riure, tu rius. L’empatia et porta a riure encara que no sàpigues ni quin és l’origen de l’acudit.

Diguem que aquestes són les coses valuoses. Es produeix una complicitat i una confiança comuna immediata. Kant deia que hi havia dos enemics del coneixement: un era la por i un altre la mandra. I un dia, parlant amb el Roto, ell parlava també de la fragmentació, que té molt a veure amb la nostra època en la que tot és fragmentari. No hi ha res complet, tot és un puzle. I d’alguna manera l’humor combat contra aquest llast del coneixement.

Com deia abans, és fonamental l’humor com a antídot contra un mateix, contra el personatge, contra la carcassa que creiem que som i que en realitat no tenim, tampoc, és alguna cosa accidental que ens succeeix. El personatge que els altres identifiquen amb tu, i que tu tendeixes a creure que ets tu. L’humor serveix per posar això al seu lloc. Per no prendre’ns massa seriosament. I per això, en aquest sentit crec que és tan proper a la filosofia, perquè d’alguna manera, quan rius de tu mateix et poses al lloc de qualsevol altre. Que és una mica com la màxima del poder de l’imperatiu categòric kantià i del comportament ètic, o del distanciament filosòfic bàsic per poder pensar.

I és, també, un exorcisme contra la realitat, o almenys així és com el vaig començar a fer jo. Una espècie de vudú o de venjança amb el món en què vivim. L’humor està vacunat en contra d’un mal ús de l’humor, per això la dreta no és capaç de gaudir d’aquesta qualitat. I és que l’humor funciona de baix cap a dalt sempre, del feble al fort. Quan va en la direcció contrària, no és graciós. Es transforma en una humiliació. És l’humor del violent del pati de col·legi. Ningú riu, tothom acaba petrificat, regna la por i no hi ha humor, no hi ha confiança, no hi ha res. M’atreviria a dir que l’art o la imaginació, en certa manera, també comparteixen alguna cosa amb això, i per això la majoria de la gent creativa tendeix a ser lliurepensadora i no ultraconservadora. Però val més no entrar-hi. El que sí que diria és que l’humor té clarament un adn moral.
I després encara diria que hi ha una altra cosa, i és que l’humor, quan frega cotes molt elevades, perquè l’humor existeix en diferents registres, des del gag del pastís a la cara fins a les pel·lícules de Jacques Tati, que ja es fon en una reflexió sobre l’home modern, la tendresa, la capacitat d’indagació en la psicologia de la gent, i a més amb gràcia i humor. I quan passa això es transforma en obra d’art.
I en aquest sentit jo crec que no es tendeix a valorar prou l’humor com a gènere d’art sense sentir-se en cap cas de gènere menor pel que fa a altres formes artístiques. És un humor més fi. Posem-ne algun exemple: tenim el Roto, que fa humor des de la sàtira més sinistra. Però després tenim a gent com els germans Marx, que són uns genis del surrealisme, uns artistes. Tenim Monty Python, uns altres grans genis totals. I també Roy Anderson, que és un cineasta suec que es mou entre l’humor més negre i que té coses genials.

Jo portava les meves preguntes però les apartaré directament, perquè és més divertit i més natural si anem improvisant. Però sí que pensava, justament, sobre les imatges que ens has passat. Has posat exemples d’altres humoristes, fonamentalment, excepte tres o quatre dibuixos, i en aquest cas el que m’agradaria de manera compartida és que ens expliquis la teva feina. Crec que hi ha un element comú en totes les imatges i en el que tu fas, que és doble. D’una banda, la idea de transmissió, que la trobem en els acudits i en els memes, que van transmetent d’un lloc a un altre sense que en coneguem l’autoria i que a més desafien sempre la institució. Jo tinc dos sketches preferits dels Monty Python: el primer és el de l’acudit que mata, el millor acudit del món. Segur que alguns l’heu vist i és meravellós. Perquè ningú pot llegir l’acudit i es converteix en un arma de devastació massiva. I un altre, que és molt slapstick, que és el del «Ministeri del caminar estrany». Perquè et deixen al descobert, de vegades des de la ximpleria i l’slapstick, les estructures. T’expliquen com funciona la societat. Recordo la primera vegada que vaig llegir alguna cosa del Miguel, va ser fa disset o divuit anys. Jo treballava al Cultures de La Vanguardia, i llavors em van dir: «has de veure el que fa aquest tio, no sé ni qui és, però és l’hòstia». I em va passar el primer el primer fanzine de Dinero. Després ja et van fitxar per fer coses pel Cultures i el Cine. I el primer que vaig pensar és que no tenia un referent clar, que venia del segle xix. Perquè hi havia alguna cosa total, volia abastar-ho tot, una mica de enciclopedista. Voler negociar amb les formes de representació, que és una cosa que em fascina de les feines del Miguel. El més difícil de canviar del món crec que són les formes, com ens relacionem en el dia a dia, que és el que passa quan agafem qualsevol de les seves obres, que el món apareix subvertit. Jo he de dir que la primera vegada que vaig agafar Dinero vaig pensar en Buñuel, en la pel·lícula La edad de oro, en què hi ha un moment que hi apareixen uns amants, és una festa burgesa, se’n van darrere del jardí i esperes que es besin o que facin l’amor. I de sobte no saben què fer. L’un es mira l’altre amb ànsia, i al noi no se li acudeix cap altra cosa que manifestar-li el desig eròtic ficant-se la mà a la boca com un boig, i mossegant-se- la mentre ella comença a retorçar-se. I de sobte no saben com besar-se o com fer l’amor. Això va ser el que em va passar quan vaig mirar Dinero la primera vegada. De sobte, veia a algú que feia la vola a les formes quotidianes. Llavors, ja per llançar-te una primera cosa i que després anem fluint que és important. Quan tu comences a fer Dinero –no literalment, perquè ja sabem que l’humor gràfic no crea milionaris–, per a qui ho fas? Com comença?

Doncs és molt fàcil. Ho faig per a mi, per a mi i per als col·legues amb els que estàvem. De fet, va començar com un joc que feia juntament amb altres col·legues que també els agradava dibuixar, i a agafar materials gràfics de referència. De fet, Dinero juga molt amb la publicitat antiga, amb aquestes formes dels 50 i 60. Bàsicament, perquè ens trobàvem revistes al rastro i les compràvem i les retallàvem. Va començar una mica com un joc i també, com deia abans, per un desig d’explicar. Has dit que tenia influència del segle xix… bé, jo no en sé tant, però sí que buscava aquesta idea de mirar de donar amb alguna cosa que ho expliqui tot. Perquè per això a mi tampoc m’ha interessat mai posar-me a fer humor sobre un polític. Potser tu fas humor, de sobte, en un supermercat o humor amb una família burgesa. Però hi ha una idea de fons, que encara que aquest acudit sigui concret i anecdòtic sobre un tema, d’alguna manera està comprenent o tractant de comprendre tot el que hi ha darrere. Per això, potser, hi ha aquesta ruptura de les formes, perquè tracta de suggerir. Però el primer, i estic segur que passa en gairebé tots els humoristes, hi ha una necessitat personal d’entendre les coses. Per aquí comences. I després, per accidents de la vida, potser acabes vivint d’això o fent-ho professionalment.

És com un escriptor o un músic. Un músic no fa música per guanyar diners. Potser si et presentes a Eurovisión sí, però si ets un músic de debò ho fas perquè t’agrada.

Jo crec que aquesta és una de les qüestions. En Miguel té molts fronts oberts, justament també és músic, té un grup de música que es diu Buenas noches, té una faceta com a poeta. I a mi en aquesta construcció de coses noves, fa com aquesta: no en té prou amb una imatge, sinó que en crea milers. Una de les coses que a mi em crida l’atenció, però gairebé em preocupa, és la productivitat del Miguel, i la capacitat de crear aforismes. D’una banda, és algú que reuneix les capacitats de l’humorisme gràfic de sempre, alguns dels seus aforismes em semblen dignes de Canetti o de Lichtenberg. I després és capaç d’explicar-te les aventures amoroses de Heidegger, que és una barreja entre Heidi i Heidegger, amb una espècie de monstre de sexualitat que sembla pròpiament un testicle. O de plantejar les grans obres de la literatura universal, com les de Descartes, pràcticament. Té la capacitat de reinventar el llenguatge, perquè novament deixa al descobert aquests elements que en la realitat de vegades donem per fets. A mi em fa pensar en uns premis que són molt coneguts, que són els alternatius als Nobel, i són per a tesis doctorals estranyes, en què el que és important és metodologia, l’objecte d’estudi pot ser qualsevol. L’únic guanyador que m’he mirat d’aquests premis, que era una tesi completíssima, eren dues mil pàgines d’un tipus que havia dedicat vint anys a analitzar l’asimetria escrotal en les estàtues del Renaixement.

Algú havia de fer-ho.

Aquest és el món del Miguel. Tu t’atreveixes amb tot. O sigui, atrevir-te amb aquests marges de coses que donem per fetes però que de sobte no són així. També hi ha un canvi substantiu entre algunes de les teves obres i unes altres. Perquè aquesta idea del muntatge, de la composició, d’anar remuntant, cada vegada és més important per a tu. Potser a Dinero tenia més importància la unitat gràfica, i ara cada vegada té més pes la dimensió enciclopèdica.

Aquest llibre té ja més de deu anys i d’alguna manera és el que més representa, per exemple, la meva manera de treballar. O sigui, si veus els quaderns o el que vaig fent, al final és una espècie de galimaties, seria com posar en net una mica el que hi ha allà. Un dia escrius un poema de conya, després anotes una idea d’una imatge, després de sobte se t’acut un guió per a una historieta, després hi ha de sobte un text. Per això jo dic que soc dibuixant, però també podria dir que no, perquè a mi m’interessen més les idees. Hi ha idees que estan flotant a l’abast de qualsevol. Com la pols suspesa, que de sobte entra un feix de llum del sol al matí a casa i les comences a veure, semblen galàxies que estan flotant. Les idees són això, són per tot arreu, a vegades les veiem i d’altres no les veiem. Però d’alguna manera, quan t’adones que cal capturar-ne una, per capturar-la bé has de donar-li una forma. I a vegades és una imatge, a vegades és un text… el que es pugui. O una idea musical. El que passa amb les idees musicals, almenys en el meu cas, és que apareixen quan estàs tocant. O sigui, només els grans músics tenen idees musicals sense estar fent música, perquè ja la tenen al cap. Però a mi m’interessa això. I després em sembla graciós, perquè moltes vegades, com és un joc, jo el que faig és jugar amb el llenguatge, però és que de vegades quan jugues amb el llenguatge t’adones de coses molt sorprenents, que el propi llenguatge acaba fent jocs de paraules. A més és una cosa que crec que tots fem d’alguna manera a vegades. El que passa és que si ho exercites, t’adones que pot ser continu.

Sents una frase i, de sobte, la desmuntes d’una altra manera i veus que té un altre significat. Per exemple, al meu fill que té cinc anys li agrada molt el rap. Perquè als nens els agrada el rap, no sé per què. Jo em poso moltes vegades a jugar, a rimar amb ell, i a vegades en faig i diu «papa, fes coses que se t’acudeixin». Són joc de paraules, és clar. O sigui que fins i tot sent petitó s’adona que hi ha un potencial de diversió i de significat. Crec que és una cosa a l’abast de totes les butxaques, provin-ho a casa seva.

Tu deies que és un antídot. Jo crec que és una vacuna per a moltes coses, entre elles per exemple quan veiem les obres del Miguel, crec que vivim el contraplà o la vacuna del que ens passa a les xarxes socials avui dia. Aquest cant a l’ego constant, al jo, i és curiós perquè sé que Miguel no té mòbil, o almenys aquest és el missatge que es ven habitualment. I no obstant això, crec que hi ha una consciència molt bèstia sobre alguna cosa que afecta l’entorn d’imatges que ens envolta, i és que hi ha moltes imatges. Vivim immersos en un món d’imatges, i una imatge avui dia ja no té valor pel que representa, sinó pel xoc que provoca en les altres. I quan jo veig moltes de les imatges del Miguel, hi ha un moment meravellós que és una família que tracta temes de família com si fossin qüestions d’inversió, de borsa bancària. Per exemple, tenen l’Educator Plus, que és un esprai que permet educar el nen simplement ruixant-lo. Aquest tipus de coses fan que que d’alguna manera després ja no pugui mirar les altres imatges de la mateixa manera, em provoquen una desmarca, i això és un tret dels grans humoristes. Penso, fins i tot, ja no en humoristes, sinó en els qui pensen en imatges. Estic pensant en Roland Topor, per exemple. Sempre que veig les teves obres hi penso, entre d’altres autors. Perquè crec que la qüestió bàsica és canviar-nos les imatges, crec que aquesta és la idea de la imaginació, canviar les imatges primeres que tenim. Es farà ell muntatges d’imatges de diari, o de fotografies, en aquesta espècie de joc que fas, a més de criticar el poder? O directament dibuixes, tens una idea que coagula en forma de dibuix?

Et refereixes a fer un collage o alguna cosa així? Sí, al principi va començar així, però al final, com que també sabia dibuixar, va arribar un punt en què em vaig adonar que si dibuixava realment ho podia controlar tot. A vegades també treballo amb collage per fer portades de llibre, i en el collage depens del que trobes. En el dibuix, en canvi, només depens de tu, pots fer el que vulguis. En aquest sentit, et dona més possibilitats dibuixar. Sobre el que dius de les imatges, és clar, és una mica el quid de la qüestió. Fins a quin punt una imatge té efecte avui en dia? Una persona de l’època medieval, del segle xii, que entrava a una ermita i veia una icona de Crist, d’una verge o el que sigui, i era probablement l’única representació visual que havia vist a la vida, o de les quatre que havia vist a la vida… Quin efecte tenia això? No ho sé, però per descomptat era un efecte brutal. Per això l’església controlava tant la reproducció d’imatges. En els nostres dies, com passa en moltes altres àrees, el nostre col·lapse és per sobreabundància. Quan hi ha milions d’imatges, al final el contingut és que hi ha imatges, una darrere d’una altra. Però les imatges en si tenen un contingut bastant qüestionable. Jo no sabria respondre si les imatges són capaces de desactivar aquesta espècie de bulímia de les imatges. No ho sé, però crec que fins que no s’apaguin les pantalletes serà complicat.

Tu no ho saps, però jo vull, d’alguna manera, assenyalar que el teu treball fa aquest efecte de desactivar el poder d’altres imatges, o de reactivar altres lectures.

Pot ser, en cert nivell. Per això tinc fe i esperança, i a més confio que justament el canvi i el suggeriment de nous imaginaris poden fer-nos sortir d’aquest, que és un imaginari completament tòxic i nihilista. Però crec que tot passa, i no només en les imatges sinó en tot, per una espècie de moderació brutal i de replegament de l’escala en la qual estem vivint i en la qual ens hem acostumat a interactuar. Com es dona aquest replegament? Si parlem en termes polítics, o socials, o el que sigui, encara s’ha veure. Hi haurà un replegament inevitable per un decreixement que ja és inevitable, que té a veure amb l’energia i el col·lapse econòmic. Però també, i per això jo advoco i treballo a Ecologistes en Acció, i als llibres que faig també intento explicar-ho: cal que advoquem per un autoreplegament. Diria que hem d’anar consumint menys i desenganxant-nos de tot un seguit d’hàbits que no són gaire saludables i que comprenen una mica la vida en el món actual. Per exemple, tenir un mòbil, o estar enganxat a tot un seguit de coses altament addictives.

En el teu discurs tens diversos cavalls de batalla. Però un d’ells, al costat de la publicitat, m’atreviria a dir que és aquest canvi de paradigma contemporani, que va del que era una societat basada en la prohibició, la que van viure els nostres pares i els nostres avis, a una societat basada en la idea d’autoexplotació, i el mòbil és un instrument que ens hi encadena. La productivitat de l’individu connectat de sobte a màquines, on tu presentes a nens connectats a pantalles preparant-se per a un demà. Que és el mateix que no gaudir del temps, només hi ha la pausa i potser el tedi per poder raonar. Crec que és una cosa que travessa tota la teva obra, la qüestió de l’autoexplotació.

Sí. Recordo un article de fa vint anys o així a El País, un article d’opinió d’algú que ho deia. Feia una apologia d’això, que era fantàstic que tots fóssim empreses i ens tractéssim com a empreses. Jo en el seu moment el vaig retallar, un tarat en majúscula, que a El País ja s’ha convertit en la norma. Però de sobte s’inventen el paper de l’emprenedor i això és el paradigma que estan explicant a la gent, i és un paradigma impossible. Justament ahir en parlava amb un amic: tothom ha de ser Mozart, aquest és el paradigma d’aquesta societat. Però és que genis d’aquest tipus n’hi ha molt pocs. I si aquest és el paradigma, tothom és infeliç. Si tu fas el paradigma que l’única cosa a la qual pots aspirar és inventar-te Facebook, ser Mark Zuckerberg… Quants Mark Zuckerberg poden haver-hi? Set? Vuit? Som vuit mil milions de persones a tot el món i tothom acabarà frustrat. D’una banda, hi ha això de veure’t com un producte, i per això totes les xarxes socials no deixen de ser el teu departament de màrqueting. I després hi ha una altra cosa, sobretot, que és el més terrible de tots aquests hàbits, i és que no hi ha ni un segon per parar i no fer res. Que és el més intel·ligent que es pot fer en l’univers, no fer res. De fet, el propi univers tendeix cap a la despesa mínima d’energia. No només això, sinó que quan no fem res és quan el nostre cervell està en ple rendiment. Això s’ha demostrat en termes neurològics. Estem permanentment limitant nostra pròpia capacitat, el nostre potencial. Hi ha aquest mite que diu que només utilitzem el deu per cent del cervell, però segons sembla és un mite i no és real. Però és que tots aquests hàbits, quan et poses a respondre WhatsApp o a rebentar bombolletes amb el mòbil, el teu cervell diu que tota la resta no té sentit. Mentre que quan estàs mirant una paret, comencen a passar coses. El cervell comença a associar idees, sensacions, memòria. Comença a processar. I a més, d’una manera atzarosa, comencen a sortir coses. O sigui, el fonament de la creativitat i de la imaginació és l’avorriment, realment. Per això la gent més sàvia que vivia fa milers d’anys feia el mínim possible. Únicament en aquesta societat actual, que és una bogeria, s’imposa justament idea de matar el temps. Que no passada ni un segon sense que el teu cervell estigui fent una petita activitat miserable que no serveix per res, però que impedeix que realment el teu cervell sigui fructífer. Quan el meu fill em diu «papa, m’avorreixo», sempre li respons: «Ja veuràs que bé que t’anirà». Crec que la nostra generació encara s’avorreix, tenim aquestes tardes de diumenge eternes. Però avui dia els joves ja no s’avorreixen, sempre estan treballant amb alguna cosa.
Fins que arriba un moment en què això és la normalitat. Però resulta que la normalitat és molt laxa, molt anormal. Un terme d’aquests que també posem en circulació, i que tots podem pensar de vegades: quan la gent va al psicoanalista i vol sentir-se bé i estar integrat, però llavors pensa, com et pots sentir bé i estar integrat en un sistema que no és normal i no funciona? Al final els terapeutes el que estan fent és permetre que tu t’adaptis i encaixis en una societat totalment disfuncional. O sigui, que és el món al revés. És una mica trist, perquè suposo que molts terapeutes són gent amb bona intenció, però aquest és l’efecte que està tenint realment la funció.

Hi ha una cosa que fa por dels teus dibuixos i és que somriuen molt. Però crec que obeeix a aquesta resposta de la societat cap a la felicitat imposada. I ja per acabar, quan decideixes fer una novel·la gràfica, com t’ho fas per cridar-la amb un cert fil de continuïtat amb un guió? Quina diferència observes? Com sorgeix?

A mi sempre m’han agradat els còmics, però és veritat que jo sóc una mica gandul. Fer una història llarga em feia molt respecte, encara que tingués diverses idees. Va ser un suggeriment de la Mónica Carmona, que era la meva editora. Llavors havia passat el 15-m, i em va preguntar si m’agradaria fer alguna cosa sobre l’actualitat, que tampoc ho faig gaire. Tenia diverses idees i vaig començar a lligar-les. Com a procés creatiu, em va semblar molt estimulant i m’encantaria repetir-ho. Ara, per exemple, estic il·lustrant L’Odissea, que també és un altre projecte ambiciós. I és que, realment, fer aquest tipus de projectes a Espanya és bastant complicat. O sigui, en aquests llibres el que faig és ajuntar material de les col·laboracions que vaig fent amb mitjans de comunicació, que és del que visc. Però quan has d’estar un any sencer només fent un llibre, no hi ha pes editorial ni de mercat com per donar-te un avançament que et sostingui durant aquest temps. Realment, la gent que dibuixa còmics a Espanya són bons. Per pura vocació i per pur amor, i a mi em sembla digne de lloança. Aquest és el principal escull d’una cosa tan molt bonica, que és explicar històries a través de dibuixos.

Totes les imatges de la Fira literal 2018
Fira Literal 2018

Fira Literal 2018. Amb les ulleres de l’humor. Miguel Brieva