Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – Colòmbia: de la selva a la pau? Amb Mireya Andrade

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

Colòmbia: de la selva a la pau?

Mireya Andrade
Conversa conduïda per Javier Couso

Colòmbia és un país de contrastos. Al meu poble quan estàvem estudiant ens tocava acompanyar els pobles més pobres, els acompanyàvem a l’Hospital Local de la població, els ensenyàvem què era la tuberculosi, i ens ensenyaven a caminar pel camí ral, a mirar la pobresa de la gent. Llavors vam començar a militar en la joventut comunista, al Partit Comunista. Posteriorment vam anar amb la Unión Patriótica, després dels diàlegs. Érem vailets inquiets que ens mobilitzàvem i volíem canviar el món.

És en aquell context en què, llavors, ens van dir que nosaltres, que érem coneguts al poble, havíem de buscar la possibilitat de representar-lo políticament. I alguns de nosaltres vam ser nomenats per la Unión Patriótica, i vam tenir la possibilitat de ser a la segona línia suplent per al consell, a les primeres eleccions d’alcaldes i regidors del meu país, l’any 1988. Perquè abans d’això, els governadors i els alcaldes eren nomenats a dit per la persona que era al poder en aquell moment.

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests textos a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

Bona tarda. Per a mi és un plaer participar en aquesta quarta Fira Literal i un honor estar compartint aquest escenari amb Mireya Andrade. El que pretenc és que això sigui una conversa assossegada, en la qual puguem reflexionar sobre Colòmbia, sobre la seva història i, sobretot, sobre la valentia de tantes persones que, com tu, es van alçar para per canviar aquesta situació que arrossega Colòmbia: de desigualtat, d’una oligarquia de les més assassines d’Amèrica Llatina. Per poder contextualitzar i entendre una mica el que ha passat. Com deia algun dels cartells, reflexionar també sobre el feminisme insurgent, la lluita de les dones colombianes, i també fer el pas per entendre les converses de pau, els acords i la situació actual. Des del Parlament Europeu, que és on em toca desenvolupar l’activitat política, i en el plànol internacional, per donar veu i participar acompanyant els pobles que pretenen enfrontar-se a aquesta dictadura neoliberal global, hem acompanyat des del principi, no només la lluita del poble colombià pel seu alliberament, sinó també tot aquest procés de converses de pau. I actualment preocupats des d’aquest Parlament Europeu pels assassinats i l’incompliment de molts punts dels acords de l’Havana. Quan arribes a Brussel·les, o a la seu parlamentària d’Estrasburg i hi veus una estructura mastodòntica amb aquesta funció que tenien abans les catedrals immenses d’empetitir el camperol o la camperola quan s’apropen al poder. Ser-hi, però, serveix perquè hi hagi la veu dels pobles sobirans insurgents al cor d’aquesta Unió Europea, que jo la defineixo sempre com un projecte d’Estat d’Excepció neoliberal.

Per començar, una semblança personal teva, Mireya Andrade, és el nom de guerra. Ella es diu María Luceli Urbano. Ve del departament de Cauca, de Colòmbia. Des de molt jove ha estat militant políticament. De fet, a vint anys ja es va presentar a les primeres eleccions populars, el 1988, per a l’Alcaldia. Va començar a patir directament les amenaces i la mort de líders i lidereses de la Unión Patriótica. Entre elles, la desaparició de la seva parella, del seu company, Javier Castillo Castillo que, després de ser regidor i diputat en l’Assemblea del Cauca, va desaparèixer.

Vas haver d’ingressar per aquesta pressió criminal a les farc l’1 de maig de 1989. Aquí és on prens el nom de Mireya Andrade. Després et preguntaré per què, si es pot explicar. Vas començar treballant en temes d’educació i treball en les comunitats, i des del primer any a les files vas tenir el càrrec de comandància, arribant a ocupar-ne la direcció en els fronts 6, dels fronts 29 i 30 del comandament Occident. Posteriorment, vas formar part de la direcció del Bloc Occidental del Comandant Alfonso Cano, on vas començar a formar part de l’Estat Major Central de les farc. Vas participar activament en els diàlegs de l’Havana des d’octubre de 2014 fins al mes d’agost de 2015, particularment en el punt 3, la fi del Conflicte. En la subcomissió formada inicialment per tres dones i vuit homes, donant pas al seu torn a la participació de la subcomissió de gènere.

En el teu retorn a Colòmbia vas tenir activitats relacionades amb la pedagogia de pau, en els departaments de Nariño i Cauca. Vas participar en la Desena Conferència Nacional Guerrillera de les farc-ep en els plans del Yari. I des del juliol de l’any 2017 formes part de la comissió per part de les farc de la recerca de persones desaparegudes. Durant el congrés constitutiu de la força alternativa revolucionària del comú, que es va dur a terme durant finals del mes d’agost fins a inicis del mes de setembre de 2017 a Bogotà, vas ser triada per votació entre els milers de delegats com a membre del Consell Nacional de les farc, que està compost per cent onze militants de tot el territori nacional. Actualment et planteges seguir estudiant Dret, perquè ja has aconseguit cursar el primer semestre. Però també estàs participant com a consellera de reincorporació en el Consell Departamental del Valle del Cauca.

Però comencem. El conflicte a Colòmbia fa molts anys que hi és, però el periodisme actual, al que ens tenen acostumats, no n’ha parlat amb profunditat. Personalment considero que vivim en una degradació del periodisme. Lògicament, no m’estic referint als periodistes o a les periodistes que intenten fer bé la seva feina, sinó a les grans transnacionals de la informació que impedeixen la transmissió de coneixement. El que tenim cada dia és, més que informació, desinformació. Sobretot perquè hi ha una descontextualització de la notícia que no permet apropar-te realment al conflicte. Jo ho comparo, si se’m permet, al menjar ràpid. Podríem aplicar el mateix concepte a aquest periodisme degradat a les notícies ràpides, que realment caduquen i no et donen els elements necessaris per entendre el conflicte. Per això m’agradaria començar la conversa preguntant-te sobre el context de Colòmbia. Colòmbia té un procés terrible des de fa moltíssims anys, amb moltíssima violència. Quins són els orígens d’aquest conflicte tan llarg entre les classes populars colombianes i l’oligarquia?

Bé, aquest procés de pau no és el primer que hi ha hagut a Colòmbia. Com diuen les farc, l’any 1957, durant el govern de Rojas Pinilla, va haver-hi un procés de pau i diverses de les persones que van col·laborar en aquest procés se situen en cinc poblacions específiques de Colòmbia: Marquetalia, Villarrica, Sumapaz… Posteriorment aquestes cinc zones colombianes són anomenades repúbliques independents. Però les van atacar, amb el que posteriorment es va conèixer com el Plan Lazo: un atac fet per setze mil persones. Després d’aquest atac, que es va fer contra aquestes zones específiques, va haver-hi quaranta-vuit persones que són els qui realment funden les farc l’any 1964.

Què té a veure la terra amb el conflicte de Colòmbia? És un problema estructural, en la societat colombiana, la desigualtat i l’acaparament de les terres?

Sí, és clar. El nostre país és gran, ric, té totes les possibilitats de desenvolupament. Però hi ha un grup petit de persones que s’han apropiat el territori. La terra, a Colòmbia, no és per a qui la treballa sinó per a qui la pot posseir. Això ha originat un context difícil a tota la República de Colòmbia. Fins i tot avui, en aquest nou procés de pau, el primer punt que es tracta és el de la Reforma Rural Integral, que busca donar la terra als qui realment la treballen. Perquè durant moltíssims anys la gent ha estat despullada dels seus béns, ha estat desplaçada dels seus territoris, la terra ha estat llevada pels paramilitars amb qualsevol excusa, els grans amos d’extensions de terres han matat gent, els han amenaçat, separat del territori i en cap cas no els han ofert cap feina ni cap via de desenvolupament.

Què porta una jove de vint anys a iniciar la lluita política a la seva ciutat o al seu poble?

Colòmbia és un país de contrastos. Al meu poble quan estàvem estudiant ens tocava acompanyar els pobles més pobres, els acompanyàvem a l’Hospital Local de la població, els ensenyàvem què era la tuberculosi, i ens ensenyaven a caminar pel camí ral, a mirar la pobresa de la gent. Llavors vam començar a militar en la joventut comunista, al Partit Comunista. Posteriorment vam anar amb la Unión Patriótica, després dels diàlegs. Érem vailets inquiets que ens mobilitzàvem i volíem canviar el món.

És en aquell context en què, llavors, ens van dir que nosaltres, que érem coneguts al poble, havíem de buscar la possibilitat de representar-lo políticament. I alguns de nosaltres vam ser nomenats per la Unión Patriótica, i vam tenir la possibilitat de ser a la segona línia suplent per al consell, a les primeres eleccions d’alcaldes i regidors del meu país, l’any 1988. Perquè abans d’això, els governadors i els alcaldes eren nomenats a dit per la persona que era al poder en aquell moment.

Tinc entès que la teva família ve de tradició lluitadora; la teva mare, per exemple. Què significa per a tu la teva mare com a dona, com a activista?

La meva mare va ser setze anys dins del Partit Comunista. És una dona molt valenta. Va tenir set fills sola, ens va criar a tots. Ella havia de treballar. Era una persona, aquí és difícil explicar això perquè la meva mare no sabia llegir, no sabia escriure, ve d’una família molt pobra. Quan jo era molt petita es va separar del meu pare i a ella li va tocar ser pare i mare de tots nosaltres. És en aquesta situació que a mi em va tocar criar els meus germans, des dels set anys, des de molt petita, ajudava i cuidava els meus germans. Era un context molt difícil per a molts.

Com explicaries aquest procés que vas viure en la irrupció a la lluita política? Va ser en un moment després d’un dels processos de pau i amb la formació Unión Patriótica. Com explicaries què va ser la Unión Patriótica? Com van ser aquests acords que van propiciar la Unión Patriótica, que després a més va sofrir un extermini sistemàtic?

L’acord de pau que es va donar en l’època del 84 al 86 va oferir la possibilitat de formar un partit polític amb representació de líders principalment d’esquerra. Llavors li van donar el nom d’Unión Patriótica, però es va veure com si fossin les farc els qui ho haguessin definit, com si tots els quadres fossin de les farc. Però realment no era així, eren lluitadors socials, era gent que havia destacat al nostre país en les lluites per ajudar a la comunitat. Eren persones molt destacades, treballadores i estudioses. Aquestes persones van ser vistes pel Govern colombià com una amenaça al govern. És llavors que va començar l’atac paramilitar: van començar les desaparicions forçades, els assassinats en massa, indiscriminadament. Durant el procés van morir diversos candidats presidencials: Jaime Pardo Leal, Bernardo Jaramillo i altres persones que havien sorgit a la vida política nacional per part d’esquerra. Van haver-hi més de cinc mil persones mortes o desaparegudes.

Qui eren els que estaven darrere d’aquests assassinats a la Vall del Cauca? Què podia representar una regidora, militants polítics, d’amenaça contra aquests grans interessos a la teva regió?

Nosaltres sempre hem dit que han estat crims sistemàtics. O sigui, és una política que ha dut a terme el Govern per atemorir la població perquè la gent d’alguna manera digui «nosaltres no volem accedir al poder perquè ens mataran». És una forma generalitzada de dir a la gent «vostès no poden prendre el poder». Així és com es va passar a nivell nacional, i va passar el mateix als departaments de Cauca, Valle i Nariño. En aquest context, el que fan aquest tipus d’assassinats i persecucions és espantar la gent, amb la voluntat que simplement no segueixin intentant-ho, que deixin d’actuar. I és el que han fet els paramilitars a totes les zones. La manera com assassinen la gent, com els massacren… el que fa és desplaçar-los, fer que la gent surti a córrer espantada.

Tu vas patir directament la desaparició del teu company, i vas sentir perillar evidentment la teva vida. És quan decideixes fer el pas d’integrar-te a les farc-ep?

Sí, és clar. Va ser un assassinat selectiu, de diversos dirigents. El dia de la possessió del meu càrrec de regidora, ell em va acompanyar. L’endemà va tornar a casa dels seus pares, fins que el van anar a buscar i el van treure d’allà, el van llançar dins d’una camioneta, que va endinsar-se per una carretera que sempre ha estat tallada, fins que va desaparèixer. És una carretera que només controla la Policia. Hi ha un operatiu militar a tot el municipi i fou tan senzill com això: va aparèixer aquest vehicle, van agafar el meu company, van desaparèixer tots dos. Avui, trenta anys després, encara no sabem què va succeir ni com.

Com va rebre la teva família la teva decisió d’integrar-te a la insurrecció?

Igual que totes les famílies. La gent està d’acord amb la lluita armada mentre que no siguin els seus familiars els que hi són dins.

O sigui, amb molta preocupació.

Exacte, molta preocupació. Ells no ho volien, però el meu pare, principalment, va respectar la meva decisió.

Et va donar suport.

Va dir que sí, que era una decisió que havíem de prendre nosaltres. Que ell no hi estava d’acord, però no ens diria pas que no ho féssim. I la meva mamà, pobra…

Com és aquest canvi de desenvolupar un altre treball polític a enguerrillerar-se o entrar a les farc-ep?

És un canvi difícil. Primer de tot, perquè tu estàs acostumat a un tipus de vida i quan arribes allà tot canvia. El primer any es va basar en una tasca d’ensenyament. La major part de la gent que formava la nostra organització són camperols, gent que no ha tingut accés als estudis. Llavors hi ha molta gent que cal ensenyar-los a llegir i a escriure. En el meu cas, feia de professora, d’educadora amb ells, amb les mateixes comunitats. Perquè la gent de la comunitat no té accés als estudis, a l’educació. També vaig ensenyar-los primers auxilis, coses d’infermeria. El que nosaltres havíem après de manera precària al col·legi, vam poder ensenyar-ho també a les comunitats.

Vaig llegir una entrevista en què deies que, que quan vas arribar, un comandant et va preguntar si t’agradaven les armes. Tu vas dir que no i això no li va fer gràcia, Et va preguntar què hi feies, llavors allà. Com va anar?

Normalment, a les farc, els homes hi arriben enamorats, però a nosaltres, les dones, ens passa una cosa ben diferent. Normalment els nois sempre s’enamoren d’una arma, sempre han jugat, des de petits, amb una pistola, però nosaltres hem jugat amb altres coses. Bé, la qüestió és que quan vaig arribar em van preguntar si m’agradava la guerra. No, vaig dir. Després em van preguntar si m’agradaven les armes, i vaig tornar a dir que no. Al final em va preguntar, «què has vingut a fer-hi, aquí?» Jo volia ser professora, la persona que els formaria. Em va dir: «tu no serveixes per a la guerra». Què podia fer? Senzillament, no podia fer res i m’hi vaig quedar. Van tenir molta paciència i van començar a ensenyar-nos el que és pròpiament la lluita armada, com es fa. Em van ensenyar que, amb carisma i amb treball, una persona pot apropar-se a la gent. La gent va començar a voler guerrilla. Era diferent el moment en què jo vaig ingressar de tot el que ha succeït després. Principalment després de l’atemptat de les Torres Bessones, les coses van canviar, ens van catalogar de terroristes. Perquè realment nosaltres érem el suport dins de les comunitats. Érem els qui no permetíem que hi hagués robatoris, la població venia a explicar-nos els seus problemes, ens explicaven les situacions de matrimoni, les baralles entre les parelles, les dificultats que tenien a la comunitat. Nosaltres érem com un jutge dins d’aquestes comunitats, i ens tenien molt d’afecte. M’explicaven absolutament totes les complicacions que se’ls presentaven, perquè realment vam fer un Estat dins de l’Estat.

Com era la vida dins de la guerrilla? Per traslladar-ho a les persones que ens estan veient i que no hagin estat prop d’aquesta realitat. Com s’estructurava una mica el dia a dia?

Bé, nosaltres a la guerrilla sempre ens aixecàvem a tres quarts de cinc del matí. Tocava matinar. Això ha canviat molt en aquests últims anys. Sempre ens aixecàvem a aquesta hora, fèiem exercici d’escalfament del cos, trotàvem. Llavors depenia de si hi havia situacions d’alarma militar. Si n’hi havia, llavors tocava situar-se en llocs específics per protegir el campament on estàvem situats. Després es feia la feina al campament, vigilàvem que no es danyés el medi ambient, cuidàvem els voltants. Llavors esmorzàvem, i després fèiem estudi, o bé treballàvem a dins el campament, o fèiem sortides a la comunitat o reunions. Normalment, la major part del dia el passàvem amb les tasques amb la comunitat. I si hi havia situacions de combat seriós, esperàvem l’atac.

Com eren les relacions dels guerrillers i les guerrilleres amb les poblacions rurals on se situaven?

Les relacions amb la població sempre van ser bones. Nosaltres ens movíem als centres poblats, o bé els visitàvem a casa. Parlàvem amb ells, els explicàvem qui érem, què fèiem, i la gent sempre va ser la nostra protecció. La gent sabia què estàvem fent i com ho fèiem. Moltes d’aquestes persones acabaven sent com de la família. Hi havia més protecció cap a l’organització, la gent ens avisava quan arribava algú desconegut a la zona, o bé quan s’apropava l’Exèrcit o la Policia. Aquesta protecció que van fer és la que va permetre que anéssim a l’una, com si ells fossin l’aigua i nosaltres el peixet. Això ens permetia moure’ns dins de totes les zones amb la protecció de les comunitats.

Hi havia una gran campanya de desinformació entorn de les farc. Massa mentides. Narcoguerrilla, violadors de drets humans, etcètera. Què els diries? Què t’agradaria denunciar d’aquesta campanya de desinformació sobre la guerrilla colombiana.

Bé, una de les coses que van dir és que nosaltres vam néixer amb el narcotràfic i això no és cert. El narcotràfic és un flagell que hem patit al nostre país des de fa moltíssims anys. Nosaltres entràvem a zones on ja hi havia cultius d’ús il·lícit, on hi havia processament. I el que va fer l’organització va ser crear un impost, forçar els impostos en els moviments d’aquests productes. Perquè, de totes maneres, la guerrilla ha de guanyar ingressos per sobreviure. Aquesta va ser la nostra forma de finançament, fer que paguessin un impost pel treball que estaven fent a les comunitats. Però no necessàriament estaven vinculats amb el narcotràfic. Nosaltres no vam tenir res a veure amb aquella situació. Simplement es pagaven uns diners específics pel moviment d’aquests productes a les àrees. Com ho fèiem quan sembraven plàtans, o patates, en d’altres zones. La gent sempre ens ajudava d’alguna manera, financerament, amb el manteniment de la nostra organització.

Hi ha estimacions que afirmen que al voltant d’un 48 % dels membres de les farc eren dones. És una participació de la dona bastant alta. L’fmln va tenir entorn del 40-44 %,
segons diverses fonts. Tots ho sabem, dins l’esquerra també vivim en un sistema patriarcal i masclista. Com era la vida de la dona dins de la guerrilla? L’estructura política i l’estructura militar?

Totes les lluites que han realitzat les dones a nivell del planeta, al nostre país, totes aquestes reivindicacions que van aconseguir les dones eren inscrites en els nostres reglaments i els nostres estatuts. Es tenia en compte que fa molts anys les dones i els homes tenien els mateixos drets i deures. Per això vam poder accedir a situacions de poder: podíem arribar a ser comandants, a poder tenir treballs en igualtat de condicions… Després, totes les lluites de les dones a nivell nacional i internacional també es van veure reflectides en els diàlegs de l’Havana. Perquè aquestes organitzacions exigien que dins dels acords es posessin uns punts específics en els quals també es tingués en compte la diversitat i diversitat sexual, i també la dona.

Nosaltres fèiem exactament els mateixos treballs que els homes. Ens tocava caminar, ens tocava carregar l’equip, carregar l’arma, combatre igual que els nois. Igual que ells, podíem ser infermers, podíem ser professors, fèiem activitats com en una comunitat normal. O sigui, cadascú tenia una activitat específica i les complíem igual, tant homes com dones, i tots teníem la possibilitat d’accedir als mateixos càrrecs.
Així en l’estructura militar i en tots els graons de l’activitat militar hi havia representació de les dones: tant en llocs d’acció, en primera línia de combat, en forces especials, etcètera.

En totes les activitats, sí. Hi havia cursos de forces especials amb participació de dones. S’havien fet cursos de tota mena, des de cursos de ràdio fins a cursos d’infermeria. En qualsevol activitat, sempre hi havia un alt nombre de companyes, i per això mateix les reivindicacions van fer que, des de l’any 1985, hi hagués una afluència més gran de dones dins l’organització. A partir d’aquell moment, nosaltres representem el 35-40 % i vam anar ascendint, fins a ser un nombre bastant alt de dones dins de l’organització.

En una comunitat d’homes i dones es donen situacions d’enamorament, per exemple, i també d’embarassos, suposo. Com s’abordava a les farc-ep aquesta situació en un moment de guerra i, a més, de guerra clandestina. Suposo que era difícil, no?

Lògicament, sempre hi ha hagut parelles, hi ha hagut enamoraments… això és normal. Són situacions que no es poden evitar. Jo vaig ser principalment a la zona de Nariño, Cauca, Valle, Tolima i Tolida, que és l’occident colombià. I les companyes quedaven embarassades, i era una situació normal. Al Sisè Front vam tenir una companya embarassada, i ella va poder decidir si volia anar-se’n a casa o bé tenir el seu fill allà. Amb això mai va haver-hi cap problema. Senzillament, la companya se’n podia anar a casa i moltes d’elles efectivament van tenir el seu fill. Jo em vaig embarassar a la guerrilla, vaig tenir el meu fill i em va tocar deixar-lo amb la meva mare perquè jo no podia tornar a casa. Tothom coneixia quina era la meva feina i quina implicació tenia a l’organització i això significava que no podia tornar.

És un tema espinós, però crec que cal parlar-ne. Si dins de les farc hi havia una denúncia d’agressió sexual, com es tractava? Com es feia justícia dins la guerrilla?

Bé, primer hi ha unes normes. Qualsevol mena de violació, qualsevol crim que hi hagués, estava prohibit, i hi havia càstigs que eren bastant durs. Entre aquests hi havia la pena màxima, l’afusellament, per a aquells que poguessin violentar les dones de la població civil o de la mateixa organització. Però també hi ha alguna cosa que la gent de vegades no valora, i és que nosaltres, les dones, també anàvem armades. Nosaltres carregàvem un fusell i és molt difícil que algú vulgui atacar una dona com nosaltres, que anàvem amb una arma a la mà; justament perquè teníem la possibilitat de defensar-nos.

Tu vas tenir la disponibilitat, gràcies al lloc que ocupaves i les responsabilitats que tenies, d’estar amb referents històrics, intel·lectuals i militars de les farc, com els Chocano, per exemple. Què ens podries explicar d’una figura tan rellevant com ell? Com era com a persona, com era com a intel·lectual, com era com a dirigent?

Era molt humà. El camarada Alfonso Cano era una persona que arribava a una zona i el primer que feia era saludar a la població, conèixer els seus problemes, quines situacions tenia cadascú, com vivien, què menjaven, de quina manera se’ls podia ajudar. Era algú que era capaç de plorar amb la gent, sempre buscava la manera d’ajudar-los o mirava quines eines els podíem oferir per ajudar la població.

Intel·lectualment era una persona molt coneixedora de tota la història del país, es preocupava per estar informat de tot el que succeïa tant a nivell nacional com internacional. I tenia una forma de fer, una manera senzilla de transmetre el coneixement als nois, a la gent que l’acompanyava. Sempre deia: «Mira, el que està passant en tal país és això. El que està passant a Colòmbia es deu a això i a allò altre». La gent que vam viure amb ell tant de temps estàvem molt ben informats, però d’una manera natural, sense paraules grandiloqüents, sinó de la manera més senzilla possible, i feia el mateix amb les comunitats. Era algú que patia només d’intuir el sofriment de la població, l’abandó estatal… patia per la gent que no tenia possibilitats d’accedir a moltes de les coses que aquí són ben normals i que en canvi per a nosaltres eren tot un luxe.

Com ho vas viure tu? Vas ser una de les persones que el vas veure poca estona abans de la seva caiguda en combat. Com vas viure aquesta situació?

El camarada Alfonso va fer anys el 22 de juliol. Ell va arribar el mes d’agost a la zona on ens trobàvem nosaltres, al municipi de Suárez Cauca. Érem relativament a prop d’ell, nosaltres érem a 300 metres el dia en què el van assaltar. Molts nois ferits van arribar fins on hi havia la unitat. Nosaltres vam aconseguir salvar-ne alguns. L’atac va ser a dos quarts de nou del matí, amb un avió: van llançar bombes. Nosaltres vam escoltar les explosions i vam començar a situar-nos, esperàvem la resposta a l’atac. Deu minuts més tard van arribar uns trenta o trenta-cinc helicòpters que venien d’arreu, plens de tropes. Era una situació extrema, allà on miressis trobaves helicòpters o militars. La sortida va ser bastant difícil. El vam esperar tant com vam poder, el combat no s’aturava, i van començar a moure’s totes les unitats guerrilleres que hi havia a l’àrea. És una situació que és fàcil d’explicar, ara, aquí, però en el moment en què miraves amunt i hi veies, a tan sols uns quinze o vint metres, uns trenta o trenta-cinc helicòpters… Era terrible. Vam aconseguir sortir-ne després de molts combats, vam començar a moure’ns, caminant tot el dia i part de la nit. I quan era prop de les nou de la nit, vam sentir trets, i vam sentir explosions, també, i l’endemà al matí ens va arribar un missatge per telèfon. Ens van comunicar que havien matat el camarada Alfonso. Ens van dir que el president, l’actual president, Juan Manuel Santos, va donar l’ordre d’assassinar el camarada Alfonso Cano.

Deixem un moment l’època de guerra i apropem-nos a aquests acords, a la negociació. Explica’ns una mica com es planteja a la tropa de les farc que hi ha aquestes converses i que es vol entrar en una negociació.

Quan el camarada Alfonso va arribar a la nostra àrea, ens va dir que hi havia hagut acostaments amb el Govern Nacional per veure si es podien aconseguir i mantenir els diàlegs que s’havien iniciat a Caguán. Hi havia un acostament, havien parlat amb Juan Manuel Santos, hi havia hagut un acostament amb alguns polítics, i s’estava buscant la manera d’iniciar un diàleg ferm. Nosaltres li vam preguntar si n’estava segur, si ho veia possible. Per això, quan el van atacar, nosaltres dubtàvem de tot. Si era la persona que estava organitzant els diàlegs! Això va ser el 2011. No obstant, després de la seva mort, el 2012, va continuar l’etapa exploratòria dels diàlegs, i després es va instal·lar la taula de converses a l’Havana. S’iniciaren els diàlegs. Nosaltres, els d’Occident, vam arribar el 2014 a participar pròpiament en els diàlegs com a tal, que van durar fins a l’any 2015. I com tu has dit, vam retornar després al país a parlar amb les nostres tropes i explicar-los què era el que havia succeït a l’Havana. Però realment l’artífex, el que va organitzar tota l’entrada de les farc als diàlegs va ser el camarada Alfonso Cano.

Amb els diàlegs i els acords posteriors es van aconseguir elements de gran importància. Evidentment, hi ha la tinença de la terra i el repartiment als camperols, que era un problema estructural de Colòmbia. La substitució dels cultius il·lícits, la participació política… Hi ha diversos punts, però n’hi ha dos que em semblen nous i molt importants comparats amb altres diàlegs de pau. D’una banda, la reivindicació sobre els pobles originaris. I, de l’altra, la qüestió de gènere, que és absolutament nova. Tu que vas formar part de la subcomissió de gènere en els diàlegs de l’Havana, com va ser per a l’oponent posar aquests temes damunt la taula, si a l’esquerra encara tenim problemes de patriarcat i de masclisme? Suposo que la dreta i la ultradreta colombiana han de tenir normes. Com va anar la negociació en els punts en què es parlava de gènere?

Inicialment, quan ja havien començat els diàlegs de l’Havana, van començar a arribar-nos propostes de les organitzacions femenines nacionals i internacionals amb punts específics. Ens proposaven que tinguéssim en compte el paper de la dona. Llavors va haver-hi una reunió i el 7 de setembre de l’any 2014 es va establir la subcomissió de gènere. A partir d’aquí, vam començar a rebre les propostes específiques d’organitzacions de dones. Vam començar a plantejar-nos diferents punts: per què en el tema de la participació política no proposem que les dones també hi participin en igualtat de condicions? També en el tema de la ruralitat: al nostre país la dona treballa el camp, però no és la propietària de la titularitat de la terra. Vam anar tenint en compte això, volíem demanar que les dones fossin també les propietàries dels seus territoris, i de mica en mica vam tocar diferents punts.
I resulta que quan vam començar a tractar aquests punts, les dones que hi havia a la comissió per part del govern ens miraven sorpreses. Però és una experiència bonica, perquè vam aconseguir que, dins dels primers acords, s’hi inclogués la temàtica de gènere. En els acords de pau la participació de la dona sempre ha estat bastant petita. No s’havia tingut gaire en compte, i nosaltres vam aixecar una bandera. El que és el trist és que, després de tot plegat, per normativitat constitucional no ha estat possible que tiressin endavant ni els decrets ni els actes legislatius. Encara som a la fase d’implementació, però no ha funcionat el que es va demanar en els diàlegs.

Quins serien aquests acords en la qüestió de gènere? Quins són els punts fonamentals que es van aprovar?

Nosaltres, en la campanya electoral que vam tenir, hem tingut molt en compte el tema de la dona. De quina manera podíem podríem aconseguir que les dones del camp acabessin sent propietàries, que puguin participar en igualtat de condicions amb els homes. Al meu país hi ha una cosa que es diu la Llei de Quotes; significa que, en una llista de candidats, el 30 % han de ser dones. Però si, en l’elecció, no hi passa aquest 30 %, tant és. Per això nosaltres estem demanant la paritat 50-50. Moltes d’aquestes dones que queden dins del poder, dins de l’esfera política, no ens representen. Jo no em sento representada amb dones de dreta de posicions completament diferent de les que nosaltres volem, que és la lluita pel poble que ha estat sempre amb nosaltres. Llavors, aquesta és una de les primeres dificultats que hem tingut. Nosaltres volem igualtat, meitat i meitat. Però també volem que hi hagi representació de les camperoles, de les negrituds, de les indígenes, de les estudiants, i de cadascuna de les persones que representen la vida del nostre país. Que hi estiguin representades, i que lluitin precisament per la gent que els ha recolzat en aquesta activitat.

Obrint la porta de l’humà i del personal. Com es viu el canvi de tenir responsabilitats militars, i estar desplegada en el camp, a anar-te’n a l’Havana per seure en una taula de negociació amb els oponents? Com ho has viscut?

Va ser molt difícil. Érem al camp i ens van dir, de cop i volta, «a veure, Mireya, vostè, Francisco, Walter Matías, Alice… se’n van a l’Havana tots. Els hem donat les coordenades del campament i us vindrà a recollir un helicòpter». Nosaltres havíem viscut tota la guerra amb un avió o un helicòpter al damunt, cada vegada que els sentíem sabíem que hi hauria un tiroteig, que hi hauria combat i confrontació. Quan ens van dir això vam començar a patir. Ens pensàvem que ens recollirien amb l’helicòpter i ens detindrien, que ens durien a una base… Bé, sempre s’acaba pensant el pitjor. Però després, parlant amb els camarades, ens van dir que es tractava d’un acord, que havíem de presentar-nos fins a la ciutat de Cali, i després de Cali agafaríem un avió i aniríem cap a l’Havana, i que allà formaríem part de la taula de converses. Però el temor dels nois es va mantenir, i fins a l’últim moment deien «camarada, no se’n vagi que no tornarà». Era una de les pors més grans dels nois. Però tot va anar bé, vam agafar l’avió amb la companyia de la Creu Roja colombiana, de la Creu Roja Internacional, i ens van dur fins a l’Havana per començar el diàleg.

Jo crec que és un bon moment per recordar el paper del comandant Hugo Chávez i de Fidel i la Revolució Cubana que van recolzar el diàleg en tot moment i van facilitar les comunicacions. També estàveu protegits i cuidats pels garants de Noruega, però crec que no es parla prou de la figura de Chávez i de la importància que varen tenir.

Ells van estar sempre pendents que els diàlegs amb les farc funcionessin, que nosaltres ens moguéssim, que els polítics poguessin apropar-se fins on érem nosaltres. Ens va ajudar moltíssim, Veneçuela. Inicialment ens va ajudar Hugo Chávez, després el mateix govern colombià vetava la possibilitat que s’hi involucressin més. Però ells sempre van estar pendents de nosaltres i van vetllar perquè la pau de Colòmbia fos una realitat. I Cuba encara ens va ajudar més, ells van facilitar-nos el territori, permetent que persones com nosaltres accedissin a la seva terra tot i el bloqueig criminal que encara pateix l’illa. Nosaltres els devem moltíssim, el poble colombià està en deute amb Veneçuela i Cuba, perquè realment ells van facilitar-ho tot perquè nosaltres ens asseguéssim a la taula a dialogar amb el govern.

Va ser molt difícil. Érem al camp i ens van dir, de cop i volta, «a veure, Mireya, vostè, Francisco, Walter Matías, Alice… se’n van a l’Havana tots. Els hem donat les coordenades del campament i us vindrà a recollir un helicòpter». Nosaltres havíem viscut tota la guerra amb un avió o un helicòpter al damunt, cada vegada que els sentíem sabíem que hi hauria un tiroteig, que hi hauria combat i confrontació. Quan ens van dir això vam començar a patir. Ens pensàvem que ens recollirien amb l’helicòpter i ens detindrien, que ens durien a una base… Bé, sempre s’acaba pensant el pitjor. Però després, parlant amb els camarades, ens van dir que es tractava d’un acord, que havíem de presentar-nos fins a la ciutat de Cali, i després de Cali agafaríem un avió i aniríem cap a l’Havana, i que allà formaríem part de la taula de converses. Però el temor dels nois es va mantenir, i fins a l’últim moment deien «camarada, no se’n vagi que no tornarà». Era una de les pors més grans dels nois. Però tot va anar bé, vam agafar l’avió amb la companyia de la Creu Roja colombiana, de la Creu Roja Internacional, i ens van dur fins a l’Havana per començar el diàleg.

Jo crec que és un bon moment per recordar el paper del comandant Hugo Chávez i de Fidel i la Revolució Cubana que van recolzar el diàleg en tot moment i van facilitar les comunicacions. També estàveu protegits i cuidats pels garants de Noruega, però crec que no es parla prou de la figura de Chávez i de la importància que varen tenir.

Ells van estar sempre pendents que els diàlegs amb les farc funcionessin, que nosaltres ens moguéssim, que els polítics poguessin apropar-se fins on érem nosaltres. Ens va ajudar moltíssim, Veneçuela. Inicialment ens va ajudar Hugo Chávez, després el mateix govern colombià vetava la possibilitat que s’hi involucressin més. Però ells sempre van estar pendents de nosaltres i van vetllar perquè la pau de Colòmbia fos una realitat. I Cuba encara ens va ajudar més, ells van facilitar-nos el territori, permetent que persones com nosaltres accedissin a la seva terra tot i el bloqueig criminal que encara pateix l’illa. Nosaltres els devem moltíssim, el poble colombià està en deute amb Veneçuela i Cuba, perquè realment ells van facilitar-ho tot perquè nosaltres ens asseguéssim a la taula a dialogar amb el govern.

Però avui en dia estem veient que, en part, el diàleg ha fracassat, perquè les xifres que veiem són bastant desiguals: mentre que les farc ha complert els seus compromisos al cent per cent, veiem que per part del govern s’ha complert al voltant d’un 18 % dels compromisos establerts. Com esteu vivint aquesta falta de seriositat en el compliment dels acords per la part governamental?

És una situació bastant trista. Nosaltres vam formar part d’un mecanisme de monitorització, vetllàvem per l’arribada als territoris de totes les estructures situades en punts determinats. I des de l’Havana s’han organitzat els protocols. Vam calendaritzar tots els processos i posteriorment vam començar a fer el recompte de totes les activitats que s’havien de fer amb un cronograma escrit. Aquest cronograma mai es va complir. Perquè sempre hi havia errors, no hi havia manera que funcionés com havia estat establert. De moment tenim diverses situacions. En què complim nosaltres? Nosaltres lliurem la llista del personal que érem: catorze mil persones. D’aquestes, solament n’han estat acreditades per l’OACP onze mil. A part d’això, fa ja més d’un any que es va organitzar la llei d’amnistia, que havia d’alliberar tots els presoners que teníem. De moment encara falten sis-centes dotze persones per alliberar, i encara ens acaben de capturar el camarada Jesús Amplis, acusant-lo de narcotràfic, demanant extradició pels Estats Units. Avui fa trenta-tres dies que fa vaga de fam.

Ell va estar reclòs al búnquer de la Fiscalia, després va passar a la presó La Picota. Després, a causa del seu estat de salut, encara el van passar a l’Hospital El Tunal. Ahir el van traslladar a una de les seus episcopals, va acceptar que se li transferís aliment per poder moure’s de l’hospital fins allà, però no ha trencat encara la vaga de fam. Mentrestant, el govern dels eua té dos mesos per definir la seva extradició. És possible que en qualsevol moment mori, i per al procés de pau és molt difícil aquesta situació. Si ell mor, serà molt complicat. I si l’extradeixen, també, perquè és una manera de dir-nos que tots estem amenaçats. A part d’això, el Departament d’Estat d’Estats Units està oferint recompenses de cinc milions de dòlars o més per tretze camarades nostres, i alguns d’ells són a la Llista Plinton. Els eua, malgrat haver mostrat gestos de bona voluntat, no ha permès que el procés de pau es desenvolupi com hauria de fer-ho: han amenaçat els nostres camarades, no han alliberat Simón Trinidad, que és una cosa que ens preocupa i que és bastant greu. A mi, personalment, em va passar alguna cosa semblant a ell: el dia que venia cap aquí vaig dirigir-me cap a l’aeroport, vaig anar a fer l’embarcament i vaig entrar a migració. Un cop dins em van dir que tenia un requeriment de la Interpol. Però nosaltres ja havíem tingut l’acreditació, havíem demanat a la Fiscalia que ens lliuressin els processos que tenen contra alguns de nosaltres. Els advocats ens han dit que no hi havia cap problema, però un cop a l’aeroport, resulta que estava reclamada per Interpol.

Bé, què podia fer? Li vaig preguntar de què m’acusaven i quina era la meva situació realment. Nosaltres no vam dir res, vam esperar que ens diguessin si finalment podíem viatjar o no. Vaig perdre el primer vol, va tocar organitzar-ho tot novament i després, a la nit, quan vaig tornar de nou a migració, em van dir que no hi havia cap problema, ja no apareixia el requeriment de Ia Interpol, i finalment vaig poder viatjar fins aquí.

I aquests no són els únics casos que hem tingut: Manuela Marín va ser aquí la setmana passada, va ser a Espanya i resulta que ella va necessitar vint dies per poder sortir del país. Va haver-se d’organitzar amb la gent d’aquí, esperar que li donessin el permís necessari per viatjar, que miressin els seus casos… i a molts de nosaltres i dels meus companys ens han parat a l’aeroport dient-nos, senzillament, «vostès no poden sortir». Els fan fer voltes i organitzar papers de tota mena per entorpir-nos el viatge, i aquesta situació s’està presentant amb gairebé tots els companys.

És evident que la detenció d’un muntatge clar a Santrich és un sabotatge directe al procés de pau per part de la Fiscalia General de l’Estat, per part dels eua també. És un torpede a la línia de flotació del que és la Jurisdicció Especial per a la pau. I tots aquests incompliments, en transferència de terres, el manteniment de sis-centes persones empresonades i, el que és més greu, els assassinats d’excombatents de líders camperols i sindicals… creus que poden fer perillar o fracassar l’acord?

Des de la signatura de l’acord són més de 250 líders de drets humans, líders socials persones que lluiten pel millor estar de les seves comunitats i dels altres més de 60 morts entre excombatents i les seves famílies.

El temor és que es repeteixi el que va passar amb la Unión Patriótica. Això és el que tenim ara al nostre territori. Tot el que està succeint ja ho hem viscut abans, i el temor és que es repeteixi pas per pas. Les investigacions, per ara, no han donat cap resultat; simplement deixen que això passi, esperen que passin els anys, i que la gent se’n vagi oblidat i tot plegat vagi desapareixent de l’esfera política i social. Amb el pas dels anys, la família desapareix i la gent que està lluitant per ells no té resposta.
Ara mateix vivim situacions molt preocupants d’inseguretat a les nostres regions: hi ha amenaces a la vida de les persones, el paramilitarisme segueix campant en aquestes regions, potser han canviat els noms, però és una situació sistemàtica que usa l’Estat per fer desaparèixer l’enemic i, per a l’Estat, l’enemic és la gent que realment està lluitant per les seves comunitats que vol que les condicions de vida del seu poble siguin millors.

Jo vaig poder participar l’any passat en una de les missions de verificació de drets humans. Vaig poder veure els incompliments que vam tenir a la zona de Veredales, en la qual no hi havia condicions per a la vida dels combatents. Vaig poder veure la presència de paramilitars, els vam poder veure com estaven a les zones en les quals les farc s’havia retirat. Ells havien pres una altra vegada les zones per amenaçar directament els moviments socials, i fins i tot recolzant a aquestes grans transnacionals de la Palma a la usurpació de territoris. Com és l’ànim de la guerrillera? Com és l’ànim de les persones que han fet aquesta aposta per la pau, i que veuen l’incompliment, veuen que la seva vida perilla, i la d’ells o els seus familiars? D’on pot sortir la fortalesa per seguir tenint com una espasa de Dàmocles el que va passar amb la Unión Patriótica?

Quan parles amb els nois a la zona veredales, el primer que cal aclarir és que aquestes zones no són una presó, no són un tancament. Nosaltres estem en un procés de reincorporació. Significa que hem de buscar les nostres famílies. En aquell moment es va establir una zona i ara el Govern diu «miri, aquestes zones estan completament buides, la gent no hi és». Però no hi ha hagut els projectes ni la disposició del govern per ajudar la gent, perquè puguin desenvolupar la seva vida, el seu projecte. La gent que és amb nosaltres a la zona diuen que no tornaran a agafar les armes. La definició dels caps que són al Consell Polític Nacional, dels cent onze, de tots els qui som allà, és no tornar a agafar les armes. Vam fer un tracte, un acord amb el govern. Però la gent, malgrat totes les dificultats, estan treballant, estan amb tot el que vostè es pot imaginar. Perquè és fàcil dir-ho, senzillament ells estan esperant. Amb el mateix sou que ells tenen, són capaços d’estalviar i és amb aquests diners que organitzen els projectes productius.
Amb prou feines el mes passat el govern va començar a dir «anem a veure de quina manera els ajudem amb algun projecte, amb alguns diners». Però tot el que s’ha fet a la zona ho va fer la gent: van crear una cooperativa i van començar a sembrar cafè, torrar-lo, a processar-lo i a vendre’l, i ho van fer amb els seus propis diners. El 90 %del salari mínim, és el que estan guanyant els nois. D’aquests diners que ells van estalviar per invertir i crear la cooperativa, d’allà es va veient que ells tenen totes les ganes de continuar en aquest procés.

Bé, és una mica vergonyós saber que al Parlament Europeu hi ha un fons de la Unió Europea que té prop de nou-cents milions d’euros, i que no vagi a parar precisament a la reincorporació de la gent a la vida civil. Dues preguntes més: Què demanaries a la solidaritat i a la comunitat internacional en la situació actual?

Primer que no ens deixin sols. Una de les coses que ha garantit que els acords de l’Havana puguin complir-se al nostre territori és que la comunitat, el món, no ha oblidat que Colòmbia existeix. La pau de Colòmbia és important per a Llatinoamèrica i per al món, per això és necessari l’acompanyament. No podem, nosaltres sols, quedar-nos allà, perquè el poble colombià necessita el món. Necessitem que tots i totes estiguin pendents del procés de pau, que coneguin una mica Colòmbia.

La meva última pregunta: Com veus, des del fons del teu cor, el futur de Colòmbia?

Nosaltres som molt optimistes. El nostre comandant, Rodrigo Londoño ha dit que hem de seguir sent optimistes, sempre hem lluitat pel poble, hem posat la nostra vida al servei del poble colombià. Ho vam fer durant la confrontació. Ara tenim tota la disposició de seguir treballant. Jo actualment treballo de consellera de reincorporació a la Vall del Cauca, anomenada en l’Assemblea del nostre partit. A la zona verda Daniel Elvira en el Cauca tenen uns espais territorials, que és on són els nois, en el departament del Valle. No es va permetre la instal·lació d’aquests espais perquè els gremis econòmics i el Govern no van permetre que es posessin gió més pròspera. Ara estem intentant situar aquests nois que estan arribant, però no volen dir a ningú on són perquè tenen por del delicte de sang o per si perseguiran a la seva família. Els estem situant per buscar-los les millors condicions. El 18 d’aquest mes s’instal·larà la taula territorial de reincorporació al Valle amb diverses organitzacions. La CNE, la Governació del Valle i l’Alcaldia de Cali han ajudat i estan organitzant-se per la instal·lació de la taula, però el que nosaltres estem buscant és que no només sigui l’ajuda per al combatent, sinó per al seu nucli familiar, també. Estem fent que les solucions siguin estructurals i ajudin tota la comunitat, per a la gent en context. El que volem és que es tingui en compte a tota la comunitat, al seu nucli familiar i que els beneficis siguin per a tots i totes. Els acords de l’Havana no són per als excombatents. Els acords de l’Havana són per al poble colombià.

Mireya Andrade a la Fira Literal 2018
Mireya Andrade a la Fira Literal 2018

Javier Couso entrevistarà Mireya Andrade.

Mireya Andrade té 48 anys, un somriure vigorós i una veu pausada. Sembla Caleña però va néixer a Miranda, Cauca, i porta més de 27 anys a la guerrilla. Va estar gairebé un any a l’Havana (negociacions del Procés de Pau a Colòmbia) com a integrant de la Subcomissió de Gènere i la Subcomissió Tècnica, i ara és l’encarregada, al costat de cinc companyes més, d’implementar el mandat del MMV a l’occident del país . Treballa a Popayán, una de les vuit oficines regionals de l’organisme, i dins les seves funcions està posar en marxa les oficines de seguiment del procés de reagrupament dels seus companys de les FARC.

El seu nom real és Maria Lucelly Urbà i va néixer un 15 d’setembre de 1968 a Miranda, departament del Cauca, Colòmbia. Als seus 20 anys es va presentar per a les primeres eleccions populars de 1988 per alcaldia i consell de la seva resultar escollida en la segona línia suplent per la Unió Patriòtica UP al Consell de Miranda.

Davant de les amenaces i mort de diversos dels líders de la UP, entre ells, la desaparició de la seva parella i company Javier Castell Castell, qui després de ser regidor va ser electe diputat a l’Assemblea del Cauca, van haver de refugiar-se a les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia FARC-EP.

Maria Lucelly ingressa a les FARC l’1 de maig de 1989, on passa a ser la Mireya Andrade, treballant temes d’educació i treball amb les comunitats. Des del seu primer any va tenir càrrec de comandant, arribant a ocupar direcció en els Fronts 6, 29 i 30 del Comando Occident, on posteriorment per mèrits propis va passar a formar part de la direcció del Bloc Occidental Comandant Alfonso Cano, també va passar a formar part de l’Estat Major Central de les FARC-EP.

En aquest nou moment històric per a Colòmbia, Mireya Andrade participa activament en els Diàlegs de l’Havana des d’octubre de 2014 al mes d’agost de 2015, particularment en el Punt 3: Fi del Conflicte, subcomissió conformada inicialment per tres dones i vuit homes, donant pas al seu torn a la participació en la Subcomissió de Gènere, amb el suport dels seus altres camarades Victòria Sandino, Erika Montero, Isabella Sant Roc, Alexandra Nariño i el camarada Rubín Morro.
Després d’aquell agost el seu retorn a Colòmbia es va veure carregat d’activitats relacionades a la pedagogia de pau en en els departaments de Nariño i Cauca. Regió ben coneguda per ella a causa dels seus anys de vinculació a l’organització i la seva zona d’influència.

Va participar a la X Conferència Nacional Guerrillera de les FARC-EP en els plans del Yarí, moment i lloc on va ser inclosa en el Mecanisme de Monitorització i Verificació Regional a Popayán, Cauca, participant durant 10 mesos, juntament amb personal del govern colombià i de l’ONU, en la verificació de l’agrupació d’unitats guerrilleres als centres de concentració i Zones veredales, fins a la fi del conflicte armat.
Des de juliol de l’any 2017 forma part de la Comissió per part de les FARC de Recerca de Persones Desaparegudes, en treball amb CICR, INML i institucions governamentals i organitzacions de víctimes. En un treball que ha permès que moltes famílies aconsegueixin situar els cossos dels seus éssers estimats morts durant el conflicte.

Durant el Congrés constitutiu de la Força Alternativa Revolucionària del Comú que es va dur a terme durant finals del mes d’agost i inicis del mes de setembre del 2017 a Bogotà va ser triada per votació entre els milers de delegats membre del Consell nacional de les FARC, on es reuneixen 111 militants de tot el territori nacional, incloent alguns que van fer part del moviment clandestí de l’antiga guerrilla.

Al desembre va ser nomenada pel partit, Candidata en la segona línia a la Cambra de Representants pel departament del Valle del Cauca. Elecció en la qual el partit FARC va aconseguir més de 52 mil vots al país.

Fidel a les seves conviccions i la seva història, Maria Lucelly Urbà continua treballant per la pau a Colòmbia, partint de principis de solidaritat, esperança, veritat, justícia, reparació i no repetició, tal com van acordar les parts en l’Acord Final del Prcés de Pau a Colòmbia. Acord que encara es veu incomplert per part del Govern i amenaçat pels que van viure del conflicte sense importar la solució de les veritables causes que van portar a aquest, Maria Lucelly, Mireia, segueix complint i fent passos per una Colòmbia justa i en pau.