Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – Economia feminista i subversió del Capital amb Marina Sánchez i Cristina Carrasco

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

Economia feminista i subversió del Capital

Marina Sánchez i Cristina Carrasco

Conversa conduïda per Anna Monjo

Què significa la vida al centre en tots aquests entorns? Realment estem posant la vida al centre?

Això ens faria pensar, debatre, discutir què volem dir amb aquest concepte. Ni soc, ni som ingènues, sabem que això és molt complicat i sabem a què ens enfrontem. Totes i tots ho sabem: els poders econòmics, capitalistes, patriarcals, etcètera, i que, a més, aquests presenten una enorme capacitat de reproduir-se en termes polítics, militars i econòmics. Ara discutirem sobre què és la vida al centre, i com hem de continuar.

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests texts a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

Tenim amb nosaltres la Cristina Carrasco, que és economista, professora del Departament de Teoria Econòmica UB, membre de l’Institut Interuniversitari de les Dones i el gènere de les universitats catalanes, també és membre de l’Association for Feminist Economics. Es centra sobretot la seva recerca en el treball domèstic, el treball de les dones, l’economia feminista i els indicadors no androcèntrics. I entre altres llibres ha escrit La economía feminista como apuesta teòrica i política (La Oveja Roja – Viento Sur, 2014). I d’altra banda, hi ha la Marina Sánchez, economista feminista que participa al Seminari d’economia feminista juntament amb la Cristina.

Marina Sánchez. Hola a tothom. Sempre necessito presentar-me, una altra vegada especialment en espais així que em pareixen com més freds. Estic com més amunt vosaltres, vos veig una mica foscos i tenim únicament 20 minuts per parlar, tornar-me a presentar és una manera falsa de connectar amb vosaltres. Però em dic Marina i em dedico a l’economia feminista. Sempre dic que sóc principalment activista, i és des d’aquí des de l’activisme i des de la voluntat de construir un món diferent que vaig arribar a l’economia primer, i després a l’economia feminista. L’economia feminista és una perspectiva que em va salvar, dins de la Universitat, de tot el món de la teoria neoclàssica i del pensament androcèntric, també fins i tot en l’economia crítica.

Aleshores, l’economia feminista m’ha donat moltes eines per entendre el món en que vivim, el capitalisme patriarcal capacitista adult i tantes altres coses, però també m’ha donat eines per pensar nous mons. I no nous mons futurs i allunyats, sinó també com construir nous mons i com entendre la meva vida d’una manera diferent i com transformar les meves pròpies relacions. Avui ens hem organitzat per intentar compartir amb vosaltres algunes de les idees bàsiques que aporta l’economia feminista, però òbviament és simplement una introducció i esperem que el debat continuï.

Les idees que volem aportar no són únicament idees teòriques no allunyades de la vida, són més aviat el contrari. Es pot aportar noves maneres de pensar, de sentir i experimentar. Perquè si per a mi és important l’economia feminista no és únicament perquè em va permetre sobreviure a la carrera d’economia, sinó també perquè m’ha permès transformar la meva vida i les meves relacions, com ja he dit abans.
En primer lloc, volia començar a dir per què fan falta feminismes per subvertir el capital. Per què parlem d’economia feminista, per què és tan important que les feministes parlin d’economia? En primer lloc, perquè aporten i es replantegen la idea d’economia. Normalment, en la nostra vida quotidiana però especialment a les universitats i mitjans de comunicació es dóna una idea d’economia que està tancada dins el mercat. Economia és igual a diners, per dir-ho d’una manera molt simple. Parlem d’economia per parlar d’aquelles relacions, produccions, tot allò que es dóna on l’intercanvi monetari passa pel mig. Però una de les primeres coses que diu l’economia feminista és que és més que això i la manera de defensar-ho és reprendre la idea mateixa d’economia. El terme economía ve d’οἶκος νόμος, en grec, οἶκος vol dir llar, i νόμος vol dir normes. D’alguna manera etimològicament el terme economia vol dir «les normes que organitzen i administren la llar».

Tot i que en la seva pròpia paraula economia està parlant de com ens organitzem a les llars, després quan estudiem economia i quan parlem d’economia mai incorporem l’àmbit no remunerat, mai incorporem l’àmbit de les unitats domèstiques i de la comunitat. L’economia feminista vol expressar que això és un element fonamental. Perquè l’economia és com ens organitzem per satisfer les nostres necessitats, no podem entendre aquesta satisfacció sense entendre el que està passant a les nostres llars i a les nostres comunitats. No sols això, és un element molt important per entendre l’economia més enllà del mercat. Entendre l’economia més enllà del que els mitjans de comunicació es volen fer creure. I quan definim economia d’aquesta manera no sols estem evidenciant l’amplitud i la complexitat de l’economia, no sols estem veient com totes fem economia en el nostre dia a dia, sinó que no únicament la teoría econòmica neoclàssica, que és avui la hegemònica en el món, existeix sinó que també existeixen les perspectives crítiques en economia.

L’economia neoclàssica és androcèntrica en tant que, malgrat ha volgut fer-se universal i ha volgut explicar el total de la realitat, ha explicat únicament l’àmbit de les relacions monetàries. I ha explicat aquestes atenent únicament a les experiències d’un subjecte molt clar: l’home, blanc, treballador, adult, europeu,… Malgrat han parlat des de la universalitat dient: el que nosaltres anomenem Economia és el que li passa a tothom, l’economia feminista ve a dir que hi ha més subjectes i hi ha més experiències econòmiques vinculades a allò no remunerat. Anem a parlar de la importància de les experiències econòmiques de les persones que cuiden. Però no únicament de les persones que cuiden, sinó també una cosa que cada vegada defensa més, de les persones que són cuidades. Les persones que s’autocuiden, parlar també de les persones malaltes, de les persones, de tots aquests subjectes que d’una manera formen part de la nostra societat i que tenen molt a dir quan parlem de com ens organitzem per satisfer les nostres necessitats. Aleshores cal reapropiar-nos de l’economia és un element fonamental. I de fet veiem com no sols ho va fer les perspectives marxistes, també ho van fer les feministes, les ecologistes, les decolonials i segurament en el futur vindran noves altres economies que estem esperant ja amb els braços oberts.

En segon lloc, a part una altra idea d’economia també s’aporta una altra idea d’allò humà. Perquè com s’ha dit, l’economia androcèntrica, l’economia que anomenem patriarcal no visibilitza aquesta part no remunerada on les dones i altres subjectes tenen tanta importància. Diguem també que han patit aquest subjecte suposadament universal.

Quan estudiem economia ens parlen del famós homo economicus. Aquest homo economicus és l’exemple i l’ésser que s’utilitza per entendre com funciona l’ésser humà. En principi únicament es relaciona amb el mercat, únicament actua de manera racional, un èsser que no té res a veure amb la cura i que no està sent cuidat. Però un homo economicus no és això sinó també una classe treballadora que és únicament entesa en la teoria econòmica com un mitjà de producció. I és veritat que la força de treball és un mitjà de producció pel pensament capitalista, però també és una altra cosa. És un fi en si mateix. És un fi per tots els treballs que mantenen la vida. Entendre que l’ésser humà també és un fi en si mateix, que l’important és com mantenim la vida, l’important és com estem. És molt important i ha portat a l’economia feminista a parlar de tres elements fonamentals quan parlem d’allò humà. El primer és que les persones som vulnerables. El següent és que som interdependents. I el tercer és que som ecodependents.

Aleshores desbancar aquesta idea universal del que és l’homo economicus però que és també la classe treballadora únicament com a força de treball ens permet entendre que som més que això. Sense negar que pel capital únicament som mercaderia, l’economia feminista aposta per entendre també que els treballs de cura invisibles són fins en si mateixos. Som éssers humans a desenvolupar, a viure i a cuidar. Quan parlem de vulnerabilitat és una idea que a mi m’encanta, és una idea tan lògica, jo sempre dic que l’economia feminista diu moltes coses lògiques, provinent d’un món il·lògic com és l’economia neoclàssica. El que diu és que som vulnerables què emmalaltim, morim, ens alegrem, ens alimentem, ens enamorem,… Al cap i a la fi, que som persones que cap de nosaltres entrem en aquest model de treballador o treballadora perfecte, sempre amb energia, sempre amb capacitats, sempre amb un somriure a la cara, sempre disposada a entrar en tot el mecanisme d’explotació capitalista. Doncs no, som vulnerables: ens emmalaltim i morim d’aquestes malalties, morirem algun dia, també enamorem. Aquest és un element fonamental, perquè no és únicament que estem criticant que la teoria econòmica no té en compte que som vulnerables, és que nosaltres mateixes reproduïm aquesta lògica i no ens mostrem com a vulnerables, i a vegades no ens cuidem a nosaltres el suficient.

Quan parlem de que som vulnerables, va de la mà el fet que som interdependents. Com a persones vulnerables necessitem a la resta perquè ens cuidi. Podem dependre més o menys, però sempre al llarg de la nostra vida necessitem a les altres per cuidar-nos. Per això som éssers socials i per això som éssers politics. I aquest és un element fonamental que les perspectives individualistes econòmiques no tenen en compte.

Però no sols som només vulnerables, necessitem que ens cuidin cuidar al llarg la nostra vida, sinó que som ecodependents, que és la primera baula de tot. És a dir, la natura no és quelcom aliè a nosaltres, allunyat de nosaltres, sinó que nosaltres mateixes som natura, estem contínuament relacionant-nos amb la natura. El problema és que hem creat un pensament en el qual la natura i el que som nosaltres no estan interconnectats, en el pensament patriarcal son elements totalment separats. És molt important entendre que som natura per replantejar com ens estem relacionant amb la mateixa natura. Com a societat, però també com a individus. Una manera atacar les bases de la vida, atacar els treballs no remunerats que permeten la vida i atacar la natura és atacar-nos a nosaltres i a atacar la nostra pròpia existència.

Hi ha un element fonamental en el debat dins l’economia feminista, és preguntar-nos què necessitem. quines són les necessitats bàsiques. L’economia és com ens organitzem, ja ho he dit moltes vegades, quines són les coses bàsiques que necessitem? Però que difícil és respondre aquesta pregunta. A mi em costa moltíssim quan em pregunten què necessito. Moltes vegades no sé respondre. Doncs imaginem-nos com a col·lectiu o quan volem crear una vida en comú que complicat és això i alhora necessari i important. Però preguntar-nos què necessitem no és preguntar-nos què necessitem cegament. Hem d’entendre que allò que necessitem, allò que ens aporta benestar individual o col·lectivament a totes les persones que estem aquí, no pot ser un benestar que estigui creat sobre el malestar d’altres persones. Perquè en aquest cas estarem reproduint tot tipus de privilegis, no estarem creant una societat realment que posa la vida al centre, que posa el benestar al centre per totes. Quan fem el debat que necessitem és de vital vital importància tenir en compte conèixer més situats. Tenir en compte des d’on parlem, des d’on vivim i des d’on fem. Perquè perquè vivim una societat que està travessada per molts eixos d’opressió. No és únicament la de classe l’únic que explica com funciona capitalisme. Parlem de gènere, parlem de sexualitat, parlem de salut, parlem de ètnia, parlem de natura, parlem de molts elements. Tenint en compte que no sempre estem posicionats en el cantó de l’opressió, que a vegades també som privilegiades, que el capitalisme també ens privilegia en aquesta roda de les vides que es construeixen vides dignes de ser viscudes i vides que no es mereixen ser viscudes, en aquesta roda a vegades estem les primeres.

Aquí tenint en compte la importància de saber des d’on parlem i tenint en compte la necessitat immediata de tindre un debat en diversitat, escoltant i permetent que els nostres privilegis siguin sacsejats per construir realment un benestar que no sigui excloent, un benestar divers, un benestar realment universal per a tots i totes. I crec que únicament des d’aquests coneixements situats, entenent que quan ens estan criticant per tenir un pensament eurocèntric i quan ens critiquen pel nostre racisme el què hem de fer és escoltar i empassar-nos encara que el que estiguem sentint no ens agradi. Mentrestant hem de dir que el nostre pensament és androcèntric i patriarcal, el que hem de fer és escoltar i aprendre. Sortir d’aquesta bombolla del pensament universal, del que jo dic val per a tothom i per explicar-ho tot, i construir en diversitat un món just.

Finalment crec que un dels elements important per començar a pensar què necessitem una vida digna i quina societat en comú volem construir és, sense dubte, parlar bé dels treballs no remunerats i dels treballs de cura.

Cristina Carrasco. El treball domèstic és una feina, podem dir que és treball que ens ha estat donat, treball regalat, treball espoliat. Les cures ens fan adonar de la nostra vulnerabilitat i, precisament per això, no és un tema que puguem evitar, que no ens agradi o que no vulguem fer. Són feines necessàries, i de vegades són pesadíssimes de fer. La cura no és res meravellós. Només cal pensar en cada vegada que arriba dissabte i ens posem a netejar la casa, realment és pesat, i avorrit. El que passa és que el resultat, viure en una casa neta, ens agrada a tots i és qualitat de vida. Però molta part del treball domèstic i el treball de cura no agrada a ningú. Malgrat tot hi és i cal fer-lo, no en podem fugir. El problema és com el repartim, com l’organitzem, però és una necessitat humana, no en podem prescindir. Llavors, en certa manera, rebutjar les cures és com rebutjar la vida, perquè és una necessitat bàsica. És a dir que aquí hi ha una doble dimensió: d’una banda, el dret a ser cuidat o cuidada ha de ser un dret bàsic; i de l’altra, el deure de participar en la responsabilitat col·lectiva de realitzar aquestes cures.

Jo crec que són les dues cares: la societat d’una manera ens cuida, i és un treball que cal retornar, que entre tots hem de cobrir-lo. El treball de cura es converteix així en el nexe entre el treball domèstic o de la llar, i el sistema capitalista. Ho fem, d’una banda, perquè les persones estem millor i això significa reproduir la força de treball. Llavors, aquest nexe és el que normalment s’ha mantingut invisibilitzat. Avui ningú nega que a casa es treballa, però es manté com un treball paral·lel. A una banda hi ha l’economia, i a l’altra el treball domèstic, però el nexe és invisibilitzat. En definitiva, podríem dir que aquest treball per un costat té una dimensió macro, que participa en aquesta reproducció de forma fonamental; i per l’altre una dimensió més personal que la fa constitutiva de la nostra condició de vida, que fa que les nostres vides siguin en part vivibles, i ànimes diferents per a homes i dones.

Això repercuteix en una triple tensió: primer, la tensió del sistema capitalista, que se’ns mostra com a autònom però depèn del treball domèstic. Segon, la tensió que es genera entre homes i dones, perquè vivim en un sistema patriarcal que ens ha designat feines diferents; i finalment la tensió que tenim les dones internament d’estar desplaçant-nos contínuament d’un ambient a l’altre. És a dir, d’un sector on l’objectiu és la vida a un altre sector on l’objectiu és el benefici. I cada un amb formes de treball diferents. Podem dir que tot això es tradueix en la contradicció, amb majúscules, que seria el conflicte capital–vida. És a dir, l’objectiu de l’acumulació del capital privat i l’objectiu de la vida humana.

I així arribem al tercer i penúltim acte: la vida cal sostenir-la. I llavors, a partir de l’any 2000, comencem a treballar aquest nou concepte, que és la idea de «sostenibilitat de la vida», que jo diria que té matisos que van més enllà de la idea de reproducció social. Aquest punt integraria dos aspectes que necessàriament estan interrelacionats, perquè si no, no funciona. El primer aspecte és sensat, lògic, universal i generalitzable, que és la idea de reproducció. És a dir, qualsevol societat que vulgui seguir subsistint ha de tenir en compte els elements que necessita per reproduir-se, que són de tota mena: materials, humans, etcètera.

Però el segon principi és ètic, polític, ideològic. És a dir, en aquesta reproducció on poses l’objectiu? I aquí és on diem que entre capital i vida optem naturalment per la vida. I això és el que jo crec que s’ha convertit gairebé en un eslògan, que és «la vida al centre».

Nosaltres sabem que, cada vegada més, les desigualtats estan augmentant, que grups econòmics cada cop més petits acaben tenint més riquesa. És a dir, que cada vegada acumulen major riquesa i són menys. Si això continués, i la classe mitjana continués precaritzant-se, podria arribar un moment en què hi hagués un sistema gairebé esclavista, en què els únics que podrien consumir serien aquells grups petits i poderosos, mentre que els altres viuríem amb una subsistència bàsica. Això podria ser ecològicament sostenible. Amb la qual cosa veiem que no n’hi ha prou amb la reproducció. Necessitem posar el segon aspecte en marxa, que és el fonamental: la vida al centre. Què vol dir la vida en el centre? Crec que ha estat un element molt positiu i que, segurament, no ha sorgit només del feminisme, de l’economia feminista. Segurament també ha sorgit d’altres grups, perquè moltíssimes persones parlen del concepte de la vida en el centre. Lamentablement, hi ha grups de dretes que també veuen que és un bon eslògan i comencen a parlar-ne, però ja sabem que sempre ens roben els conceptes.

Segurament tots tenim una noció intuïtiva de què és la vida al centre. Però jo crec que aquí cal tractar els punts de desacord en què nosaltres ens trobem. Normalment el conflicte comença quan sorgeixen les relacions patriarcals. Com discutim, com debatem en relació a això, i moltes vegades no es veu. El feminisme fa molt temps que ja va parlar de la falsa neutralitat del que és universal. És a dir, conceptes que aparentment són universals, no són més que un producte dels grups dominants. I sota aquesta idea d’universal, la resta dels grups es perden; no tenen veu, llavors. Per exemple, quan es va parlar de sufragi universal, el primer triomf va ser quan tots els homes van aconseguir el dret a vot, però les dones no votàvem, i ja es parlava igualment del sufragi universal, però es tractava d’un univers masculí. Quan es va dir a principis del segle xx, que hi havia societats de plena ocupació, però les dones estàvem en un vint-i-un o un trenta per cent al mercat laboral. Eren societats de plena ocupació masculina. És a dir, moltes vegades el concepte és originat pel sector dominant. I per tant, resulta ser un fals universal.

Quan parlem de vida al centre, estem parlant del mateix. Això jo crec que és on hem de començar a debatre. Per exemple, si prenem els termes bàsics com són l’economia ecològica, l’economia social i la solidària, és a dir, per entendre’ns: els termes que s’englobarien dins la producció extradomèstica i l’economia de la cura. Suposem que tenim aquests tres punts, tot i que n’hi ha més. Doncs què ens hauríem de plantejar? Primerament, ens hauríem de plantejar quines són les necessitats de les persones. Aquí tenim un problema, perquè decidir les necessitats bàsiques ja és un tema important. Com produïm per satisfer aquestes necessitats? Hem de produir en equilibri amb la natura. Com organitzem aquesta producció? Que jo crec que és el que, en general, totes les economies del grup social, solidari, cooperativista discuteixen. Com ho organitzem? Ho organitzem en relació, per exemple, a l’economia de la cura? Per exemple, com organitzem els temps? Per a mi i per a molta gent en els temps són un element fonamental. Poder gestionar el teu propi temps dona molta qualitat de vida, i no gestionar-lo doncs a l’inrevés. Avui vivim en una societat que ens roba temps, cada vegada ens espolia més temps als que tenim ocupació. I els altres, als desocupats, a l’inrevés. Tot aquest problema que tenim amb els temps ecològics són diferents dels temps de relació i de cura, i dels temps de producció. Cada un té uns propis circuits dels temps. Com congeniem aquests temps diferents?

Com congeniem els temps de producció amb els temps de cura? Jo entenc que en la societat que vivim tenim moltes restriccions, perquè, per exemple, hi ha moltes decisions que són individuals. I després, és clar, si la decisió és individual, la responsabilitat ha de ser col·lectiva. Si jo decideixo individualment tenir fills, i quan estigui malalt no vaig a treballar, la resta dels meus companys han d’assumir la meva feina? Potser un dia, però un mes? Perquè potser l’hauria d’assumir la societat. Però no estem vivint en aquesta societat que ho assumeix. Jo crec que aquí tenim molts debats per fer. Crec que, d’una banda, necessitem debats, diàlegs més teòrics, per pensar i discutir; i, d’altra banda, pràctiques, que jo crec que tot l’àmbit de l’Economia Social i Solidària té molta experiència de practicar, i ens servirà per anar veient quins són els problemes, com se’ns originen i quines possibles solucions hi hauria. És que potser no trobaríem totes les solucions, però podem anar obrint camins i almenys veure quins són.
Potser quan diem la vida al centre podríem començar a pensar en cadascú, personalment: en el meu entorn familiar, el laboral, el barri, els moviments en què participo. Què significa la vida al centre en tots aquests entorns? Realment estem posant la vida al centre? Això ens faria pensar, debatre, discutir què volem dir amb aquest concepte. Ni soc, ni som ingènues, sabem que això és molt complicat i sabem a què ens enfrontem. Totes i tots ho sabem: els poders econòmics, capitalistes, patriarcals, etcètera, i que, a més, aquests presenten una enorme capacitat de reproduir-se en termes polítics, militars i econòmics.
Ara discutirem sobre què és la vida al centre, i com hem de continuar. Crec que tenim força, que tenim la raó, que tenim humanitat per continuar establint diàlegs que ens ajudin a tots i totes a construir un món millor.

Tots i totes amb la fira Literal!

Sóc Literal, som radicals!

ECONOMIA FEMINISTA I SUBVERSIÓ DEL CAPITAL
Amb CRISTINA CARRASCO i MARINA SANCHEZ

SALA DE CONFERÈNCIES de l’Ateneu Harmonia

Què entenem per un llibre radical? Un llibre subversiu? Un llibre que ens faci canviar la nostra visió del món? Un llibre potencialment censurable? ‘Fariña’, és un llibre radical, això està clar, i potser també ho és diguem-ne, ‘Una cambra propia’. Però pot ser radical, una novel·la? O un còmic? La ficció és tan radical com l’assaig? O més? Què aporta radicalitat a un llibre?

En realitat, la radicalitat del llibre rau en la mirada de qui el llegeix. El llibre no deixa de ser una arma per remoure consciències, però només és capaç de fer-ho amb l’esforç darrer de la persona que llegeix. Abans, però, haurà passat per tota una sèrie de mans, de ments i de processos que poden acostar-lo o allunyar-lo de la seva radicalitat.

La responsabilitat de les editorials de triar, remenar, proposar i apostar per un llibre, pot fer d’un text un llibre radical. L’exhaustivitat de les correccions poden cobrir de radicalitat un text. La tria d’una o altra tinta, paper, impremta o procés d’enquadernació són, sovint, decisions radicals. La manera de distribuïr-lo i fer-lo arribar a les llibreries és radicalitat efectiva. I la recomanació del llibreter o llibretera és sovint una radicalitat afectiva. Amb tot això, és sempre qui el rep, qui el llegeix, qui fa que la lectura sigui més o menys radical. Per això, finalment, un conte infantil pot ser radical. I ho pot ser de moltes i moltes maneres.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera i coorganitzadora de la Fira Literal