Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – El transfeminisme i els moviments amb Lucas Platero i Itziar Ziga

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

El transfeminisme i els moviments

Lucas Platero i Itziar Ziga
Conversa conduïda per June Fernández

L’Estat espanyol, des de fa una dècada, més o menys, ha obligat, d’alguna forma, el moviment feminista a repensar qüestions com el binarisme de gènere, l’exclusió de subjectes com les persones immigrants, les trans, les treballadores del sexe o les persones amb diversitat funcional, perquè hem de tenir més clar que mai que la lluita antipatriarcal ha d’estar connectada amb les altres, com l’antiracista o la lluita per la llibertat sexual.

L’objectiu d’aquest diàleg és analitzar tant el potencial d’aquesta proposta transfeminista com les seves contradiccions, les crítiques i el que ens suggereixi.

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests texts a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

June Fernández (JF). Moltes gràcies per venir. Vinc de Pikara Magazine, que és una revista feminista en línia i que també treu una edició en paper. Vull agrair a l’organització que ens hagi cedit l’espai per parlar d’un corrent del feminisme trans. L’Estat espanyol, des de fa una dècada, més o menys, ha obligat, d’alguna forma, el moviment feminista a repensar qüestions com el binarisme de gènere, l’exclusió de subjectes com les persones immigrants, les trans, les treballadores del sexe o les persones amb diversitat funcional, perquè hem de tenir més clar que mai que la lluita antipatriarcal ha d’estar connectada amb les altres, com l’antiracista o la lluita per la llibertat sexual.

L’objectiu d’aquest diàleg és analitzar tant el potencial d’aquesta proposta transfeminista com les seves contradiccions, les crítiques i el que ens suggereixi. Per això tenim amb nosaltres dues companyes, companys, que aprecio un munt. D’una banda tenim a Itziar Ziga, periodista. Com que soc basca, vaig veure que havia participat en l’emblemàtic diari feminista basc Andra. I bé, jo crec que, per a les feministes de la meva generació, Itziar Ziga va ser molt important. Devenir perra va ser un llibre de capçalera per a mi, perquè va ser de les primeres que va assenyalar que també és possible dinamitar el gènere des de la feminitat subversiva, amb les mitges trencades, les plomes, i els lluentons. També ha publicat Un zulo propio i Sexual Herria, i ara està presentant Malditas, una estirpe transfeminista, amb Txalaparta, en la qual aporta biografies de feministes proscrites per ser putes, per acusar-les de boges i per trans, com Valéry Solanas, Annie Sprinkle o Laura Bhugallo.

A la meva dreta tinc a Lucas Platero, psicòleg de formació, doctor en Sociologia i professor, que té una llarga trajectòria en el feminisme, en l’activisme feminista, lèsbic i trans. Un dels seus llibres ha estat de referència, Intersecciones: cuerpos y sexualidades en la encrucijada, del qual és editor. Creu que és un llibre que ens ha ajudat a enriquir els nostres enfocaments sobre la interseccionalitat. En altres països ja fa dècades que en parlen. A Amèrica Llatina els sembla graciós que per a nosaltres sigui una cosa nova, però bé, crec que aquí Lucas ha estat important per animar-nos a descobrir aquest enfocament molt més ric que el de les discriminacions múltiples que teníem fa uns anys. I ara en Lucas està presentant Transexualidades, acompanyament, factors de salut i recursos educatius. És un manual complet per a reconèixer la diversitat d’experiències trans i també les formes d’enfrontar la transfòbia, i avui també presenta Por un chato de vino: historias de travestismo y masculinidad femenina, amb Bellaterra. Tots aquests llibres els podeu trobar després a l’espai del Mercat. El que hem plantejat és un espai en el qual jo els plantejaré unes qüestions prèvies, i després obrirem torn de debat i preguntes, que és el més enriquidor.
El primer que us volia preguntar és, òbviament, com podem definir el transfeminisme i si realment és necessari parlar de transfeminisme en comptes de feminisme, ras i curt.

Itziar Ziga (IZ). El primer que volia dir, a part de saludar-vos, és que per un atzar de la incomunicació, em vaig assabentar fa molt pocs dies que estava convidada a aquesta taula. No passa res, va haver-hi una part de l’engranatge que no es va comunicar. Per mi ha estat sorprenent, però estic encantada de ser aquí, per descomptat. Per l’espai, hauria dit sempre que sí, però –tenint en compte el primer que preguntes–, si m’haguessin proposat una taula de transfeminisme, una taula rodona, potser hagués dit que no, o hauria dit que sí amb els meus peròs, en el sentit que crec que quan parlem de transfeminismes a l’Estat espanyol és com quan entra un elefant a una botiga, com tantes vegades hem fet les feministes en els mateixos moviments, quan reivindiquem que el feminisme serà trans o no serà. Probablement ho sento així a causa d’aquelles jornades mítiques de fa sis anys, a Granada, a finals de 2009. Aquesta interpel·lació transfeminista amb tot el que significa la vam fer llavors, i ja es feia des d’anys enrere. Crec que en l’àmbit feminista –encara que per descomptat que per a mi parlar de feminisme és parlar de transfeminisme–, el millor és que ha arribat un moment en què ni tan sols és tan necessari assenyalar-ho, perquè la incorporació, la desgramatització genèrica i la desessencialització total de la identitat de gènere s’ha començat a entendre. Des d’aquella famosa frase de Simone de Beauvoir de 1949, que diu que una dona no neix, es fa; evidentment un home no neix sinó que es fa, i aquesta és una batalla que hem anat guanyant. I ara, realment, estem en un moment bastant positiu, almenys per entendre la identitat genèrica dins del feminisme des d’un lloc més desdramatizat i no essencialista.

No significa que absolutament en tots els moviments feministes sigui alguna cosa, diguem, que s’hagi aconseguit incorporar, però crec que s’ha anat fent.
Estàs d’acord amb què hem guanyat la batalla del feminisme?

Lucas Platero (LP). Jo crec que no és una qüestió de guanyar batalles o no. A mi em passava quan pensava en això del feminisme, què en pensava quan era la primera vegada que es parlava d’això. Vaig revisar llibres que tinc a casa, i la primera persona que parla de transformisme va ser Kim Pérez l’any 2000, amb la qual cosa si jo haig de pensar en què m’evoca, o des d’on porto el transfeminisme, veig que té una trajectòria que no té a veure només amb l’any 2009, sinó que des del 93 ja hi ha un pols important des del mateix feminisme per dir quin és el lloc de les persones trans, i per què transfeminisme és una paraula composta, que a més entenc que és polisèmica. Si jo parlo de transfeminisme, serà del transfeminisme que jo concebo. Ens passa amb altres paraules com ciutadania, com democràcia, que generes una projecció d’expectatives sobre el que t’agradaria que aquesta paraula recollís. Però després cal veure en què es tradueix. Jo puc pensar que és una paraula fonamental, perquè al principi d’aquests anys 2000, moltes vegades significava que les dones trans tinguessin una consciència feminista. I això no és el que estem concebent del transfeminisme l’any 2009. Si el feminisme ha de ser trans o si les persones trans han de ser feministes, no és una responsabilitat d’un grup minoritari que hagi de fer un esforç, i demanar a les persones trans que a sobre siguin les que desafiïn els binaris, etc., sinó que és el moviment feminista qui ho ha de fer. D’altra banda, com que és una paraula polisèmica, segons en boca de qui significarà una cosa o una altra. Llavors entenc que és el feminisme de la tercera onada que està dient que hi ha un subjecte plural. Hi ha un qüestionament del subjecte polític del feminisme, que ja no serà només la dona ni tan sols les dones, és un moviment que ha d’apel·lar quin és el paper dels homes, també. Les qüestions de les desigualtats de gènere tenen a veure amb les dones en plural i, encara més amb les relacions que s’estableixen entre dones i homes. Entenc que té a veure amb la interseccionalitat, amb aquest subjecte polític, amb la impossibilitat de parlar d’una dona i un model com són les coses.

JF. Per a mi una de les coses més atractives que plantejava el transfeminisme, a Granada, per exemple, era la potencialitat per vincular subjectes i cossos que tradicionalment havien quedat fora del feminisme clàssic. Creieu que realment el feminisme ha aconseguit gestar aquestes aliances que es plantejaven? Per exemple, entre les putes i les feministes islàmiques, o entre subjectes que havien quedat al marge del feminisme?

IZ. Crec que s’estan traçant. Són aliances difícils però crec que s’han fet passes importants en els últims anys. De vegades molt minoritaris. Per exemple, una de les coses que haig de celebrar aquí ara mateix és que una gran amiga meva, la Paula Ezquerra, una de les protagonistes de Devenir perra, sigui consellera de Ciutat Vella. Es va presentar dins la candidatura de la cup i serà consellera (crec que es diu consellera). Ara mateix no em surt el nom, dins del que és com un govern a Ciutat Vella, que són quatre barris molt importants de Barcelona. M’acabo d’assabentar que inclou la Barceloneta, el Raval, el Born i el Gòtic. La Paula arriba fins al mar i és realment una puta, que porta moltíssims anys de treball sexual i a més en l’activisme polític més bèstia, més descarnat, amb una responsabilitat política i un amor cap a intentar millorar les coses increïble. I que simplement la Paula aconsegueixi ser allà, i com ha de ser-hi, en un barri on hi ha hagut sempre tantes putes, crec que té a veure amb això, que moltes feministes de tota mena de gèneres ens hem ajuntat per dir que ja n’hi ha prou que el tema de la prostitució sigui un tema que ens trenqui, que ens separi. A Madrid va passar moltíssim, i va arribar un moment en què ja n’hi va haver prou. O sigui, si no podem tocar el tema de la prostitució perquè cada vegada que ho fem en un ambient feminista les abolicionistes se’ns llancen al coll, que ho facin. No deixarem de parlar-ne. I en aquest sentit hi ha coses que en els últims anys ens estan fent pensar. Potser estem fent les coses bé o estem fent les coses molt bé.

LP. Tinc la sensació que moltes d’aquestes coses tenen unes arrels que fan que hi hagi un impacte, de manera que tu no puguis parlar de certa manera, o que no et puguis oblidar constantment d’algunes persones. Estic pensant en la diversitat funcional, les persones migrades, les gitanes, coses que no són noves. Però per l’atenció que li prestem sí que ho són. Tinc la sensació que, com sempre, generem una idea de dins cap a fora. Per molt que les gitanes estiguin més incloses, o que parlem més de la prostitució, o que entenguem que la prostitució o treball sexual és part també del feminisme. Sempre tenim aquesta idea de dintre-fora, no sé si el que tenim és una lluita constant en què estem deixant fora a algú. O sense el treball real que té el transfeminisme i els feminismes en general és pensar les relacions de poder. Jo crec que aquest sí que és un treball del feminisme, perquè per molt que algunes persones estiguin una mica més incloses, això no vol dir que no tinguem, de vegades, relacions tòxiques amb la gent i seguim jugant a això de «tu pertanys, tu no pertanys». Jo crec que hi ha un treball molt més profund que pensar en les treballadores sexuals, la diversitat funcional o les preses, que, per exemple, és un tema que oblidem constantment. Quin és el seu paper dins del feminisme? I cal que ens ho preguntem molt més sovint, des de dins i des de fora. Perquè per incloure unes quantes coses més, no vol dir que jo m’estigui qüestionant un lloc de classe social. Pel que fa al capacitisme, entre altres coses.

IZ. Jo per exemple sí que veig que al País Basc, a Biscaia, la meva província, la presència de Medeak sí que va fer que l’Assemblea de Dones de Biscaia, que es va fundar a finals dels 70, si no recordo malament, es plantegés un munt de temes. Ha estat permeable a qüestionar-se el tema de la transfòbia, per exemple. Creieu que els moviments feministes amb més trajectòria han estat permeables? Que han incorporat coses del transfeminisme?

JF. Sobre el que estava comentant justament ara en Lucas: encara que tendeixo moltes vegades a destacar el més positiu del que veig, perquè potser és el meu caràcter i és la meva forma d’intentar transmetre les coses, mai hem d’oblidar el que no estem fent. Se’m va quedar gravada la intervenció que va fer Yuderkys Espinosa. Suposo que la coneixeu, és una feminista colombiana. Realment no és colombiana, és dominicana emigrada Colòmbia. Negra, bollera, pobra, emigrant i amb un discurs molt potent. Quan va venir a Irun, una de les coses que va dir –perquè de vegades encara que donis moltes voltes a alguna cosa, potser mai hi arribes al fons del tot, i ve algú un dia i et diu alguna cosa, i no saps com, però t’ho diu. Bé, una de les coses que va dir va ser que realment les feministes avantguardistes, el transfeminisme, ha tingut una mica de prepotència, i soc la primera que ho reconec. Ens va dir que de seguida havíem entès que les aliances amb la gent trans serien molt importants, però la línia de color no la creuaríem ni de broma. Ella no ho va dir així, ho va dir d’una altra manera, perquè a més és molt dolça i molt llesta, és companya de vida d’Uchy Curiel. La línia de color és la que més ens falta per traçar, per la qual cosa reincidim una mica que el gènere potser no és l’opressió central, no és l’opressió més important, no cal jerarquitzar les opressions perquè cadascuna ens afecta com ens afecta. I per descomptat l’opressió té a veure amb la raça i amb la classe, i juntes més, encara. És més fàcil fer aliances, per exemple, amb el capacitisme o d’incorporar la diversitat funcional, i evidentment la transsexualitat, com ens va dir la Yuderkys, però mirem realment en el nostre feminisme quantes dones i altres cossos provinents, no blancs, tenim.

LP. Crec que moltes vegades es parla com si hi hagués un feminisme clàssic, un feminisme més de la segona onada, quan en realitat el que jo veig és gent que potser tenim una bretxa de classe social i tenim una bretxa generacional que és el que ens està plantejant moltes vegades les distàncies que tenim. Conec moltes professores que et parlen d’algunes diferències i no unes altres, perquè entenen que des de la seva posició algunes coses són molt comunes. I oblides que hi ha gent que no arriba a final de mes, i oblides que la crisi econòmica té un impacte. Sí que crec que hi ha molta gent que hem promocionat socialment, d’on estaven els nostres pares per l’educació o per altres coses, i de vegades no recordem que en la situació actual hi ha molta gent que no es pot comprar un llibre dels nostres, perquè cal comprar-lo, per llegir-lo, o robar-lo o prestar-lo. O sigui, que el feminisme també té unes dificultats d’accés, que és el vocabulari, que són els llocs on passen les coses, l’aspecte que té la gent, és si creus que encaixaràs en els llocs on es parlen aquestes coses. Així que crec que, en el marc de classe social i altres aspectes interseccionals, hi ha coses que ens costen menys i altres més. Sí que és veritat que algunes coses també són, si vols, més estètiques. És més fàcil dir que tens un amic no sé què, però després a veure com vius amb la diversitat funcional cada dia. No és el mateix. Queda molt bonic tenir una intèrpret, que no en tenim, de llengua de signes. Que bonic veure-la signar, però després has de viure amb la sordesa. A vegades tenim una frontera que és cultural. Ens entenem quan parlem, generem maneres accessibles d’arribar a tothom, o és que ens agrada massa dir paraules complicades?

IZ. Com la pobra Judith Butler últimament. Una vegada vaig sentir la Donna Haraway que deia que mai més parlaria del concepte Cyborg perquè va ser una metàfora que potser va utilitzar, però que potser no era vàlida perquè bàsicament la gent parla de robots, i no era això. Moltes vegades s’ha malinterpretat un terme durant anys. Respecte a la classe social, tinc necessitat últimament d’assenyalar això i no per salvar-me de res, però a vegades, espero que mai, si es parla de mi o de nosaltres, em diguin que soc de classe mitjana. Vaig poder estudiar una carrera gràcies a la feina de la meva mare que netejava cases i gràcies al ministeri d’educació, que llavors donava bones beques. Jo acabo de complir quaranta anys, tot i que a la biografia posa que tinc una altra edat. Començo a mentir. Una mica com la Sara Montiel. Jo vull ser la Sara Montiel del feminisme.

Hi ha un punt en què vaig poder estudiar una carrera encara que mai l’he fet servir, gràcies a unes beques. Per posar-vos un exemple, soc de la Renteria, d’un barri perifèric de Renteria dels anys 80. Vaig créixer allà i quan se’ns va espatllar la nevera vam estar quatre anys sense perquè no la vam poder canviar. Jo no soc de classe mitjana, i no passa res. Blanca com la llet, això sí. Soc d’un poble colonitzat, perquè soc basca. Són interseccions i cruïlles que poden ser molt complexes, però per descomptat hi ha un punt en què he tingut oportunitats, evidentment. A vegades em fa ràbia quan la gent parla de precarietat quan pot demanar diners als seus pares. És una ràbia de classe que tinc.

JF. Jo crec que sí que està fent interessant aquest moment, en el qual ens estem plantejant els nostres privilegis enfront d’un feminisme més complaent, en el qual l’home era sempre l’opressor, la dona l’oprimida i no es manejaven altres variables. Per exemple, l’altre dia vaig ser a una xerrada d’Stop Gordofobia i em vaig qüestionar un munt de coses. Complir amb els cànons estètics normatius és una cosa que et converteix en una privilegiada i estàs generant unes operacions. I l’activista d’Stop Gordofobia ens plantejava coses com que la lluita contra l’assetjament al carrer té un filtre: jo tinc el problema que em criden guapa pel carrer, i ella té el problema que li diuen gorda de merda, per exemple. La que no està marcada com a gorda no és conscient d’aquestes coses. Per exemple, jo he estat molt dura amb el tema de les masculinitats, amb els homes per la igualtat. Era com si haguessin de renunciar als seus privilegis, però com es renuncia als privilegis que no has triat, com tenir una talla de roba concreta, ser blanca, etc. Com gestionem aquests privilegis?

LP. No sé fins a quin punt pots renunciar a alguns privilegis, jo no puc canviar el meu color de pell. Ni tinc una discapacitat. El que sí que has de veure és si tu estàs exercint d’alguna manera un desplaçament amb la gent que tens al teu entorn. Si quedes amb els teus col·legues i decideixes un lloc molt car, i hi ha algú que et diu que no hi pot anar en comptes de dir-te que no ho pot pagar. En això sí que hem de tenir una necessitat de sensibilitat amb el nostre entorn. I crec que la gent ha de dir-nos directament que, si tries llocs cars, no hi podran anar. I si la teva presentació és en un lloc no accessible, no hi aniré. I si m’hi fas anar, em recordaré de tu perquè haig de baixar a pols divuit esglaons i després els he de pujar. Hem de generar les condicions possibles perquè això passi.

IZ. Jo crec que la desdramatizació de les identitats, que ha servit i que ha estat molt positiva dins del que serien els moviments queer i transfeministes, que som una mica per a mi hereves d’aquest. La segueixo sense saber pronunciar, però hi ha un punt que les negres ho van dir molt bé als eua, i recordo un text de Bell Hooks que deia que l’opressió no té mesura, o que el dolor i la violència estructural no tenen mesura, i és mentida. Hi ha situacions i situacions. Simplement es tracta de no intentar-ho. Els moviments socials i el feminisme contínuament es barallen, perquè s’hi barregen les personals i polítiques perquè estem oprimides i és la meva opressió, perquè jo la percebo subjectivament. És com si pogués considerar la meva subjectivitat com un lloc per a validar-se, si aconsegueixo dir que estic molt oprimida tinc més raó. I tot plegat ho fem amb poca autocrítica, sobretot a les xarxes socials, que tenen coses molt positives però no totes ho són. Crec que cal tenir en compte que no és el mateix ser una gitana fotuda, pobra, bollera i amb tres fills i treballant en un taller fent sabates a Alacant. Parlo d’una tia concreta, que està explotada, i que encara va a xerrades. No és el mateix que viure allò que una altra mena de circumstàncies, i precisament crec que cal tenir molta cura amb el victimisme impostat i amb l’opressió impostada. Crec que cal no confondre el ciberactivisme amb l’activisme, perquè no és el mateix. Els carrers són el treball i el treball constructiu. Podem coincidir en què diem, però no hem de fer una carrera per veure qui està més oprimida. Cadascú ha de viure amb sinceritat i honestedat i adonar-se de l’escala social que hi ha i on es troba, i en aquesta escala no només hi ha el gènere, és clar.

LP. Em platejo dues coses del que dius. Una, els conflictes. A mi m’agraden molt poc, però al final no saps com i ja hi ets. El feminisme de vegades és un lloc en el qual es discuteix, però sovint no és un lloc d’idees. La meva experiència viscuda, la meva veritat personal és aquesta. I quan et confrontes amb algú que té una altra experiència no estàs discutint idees, estàs discutint sobre subjectivitats, on hi ha gent que no se sent reconeguda o validada, o el que vulguis. Crec que a vegades la virulència dels nostres desacords té a veure amb la petjada del trauma o amb la petjada de les coses que has viscut, i de vegades discutim fort i ens fem mal. El feminisme és una teoria sobre el poder, fem el favor de pensar com exercim el poder en la vida quotidiana.

JF. Parlàvem dels privilegis, de les classes. Una queixa que últimament ens ha arribat a Pikara, un malestar, fent referència a això dels sentiments, és que d’alguna forma s’hagi generat una normativitat transfeminista o queer, que el tema queer s’hagi quedat més en una estètica, en una moda. Per exemple, una noia immigrant colombiana ens explicava l’experiència d’emigrar a Barcelona, il·lusionada perquè el transfeminisme la inclogués, i al final va sentir-se rebutjada perquè entenia que hi havia uns codis. Que un mateix discurs que es diu antiracista i inclusiu, a la pràctica no ho és tant. Us identifiqueu amb aquestes crítiques? S’ha generat una tribu, una moda?

LP. Sí, totalment. Jo crec que hi ha una normativitat que és com homonormativitat transnormativitat. Els meus piercings, els tattoos, el poliamor… En fi, té més a veure amb la projecció d’uns ideals i el judici constant al del costat. Hem de pensar aquestes relacions de poder. Fins a quin punt no estàs validant les qüestions personals a través del reconeixement que tens amb els altres. De vegades han establert situacions en què estem jutjant els altres amb una mesura que has construït tu, sense tenir en compte d’on ve la persona que tens al costat. Si una cosa és el transfeminisme és autocrític, prou com per a pensar una mica sobre què estàs fent amb les relacions i amb la gent que tens al teu entorn. En aquest sentit, aprofitant l’exemple de l’anarquia relacional, tot aquest treball de repensar-se com són les relacions el podríem agafar per a aquest entorn. Hi ha hagut maneres de dir-se queer. Si no ets d’una determinada manera o el teu estil de vida no és d’una determinada manera, sembla que les teves vivències no són vàlides i diria que el trans estableix un paral·lelisme semblant: hi ha una manera de ser trans; fins i tot hi ha una manera alternativa de ser trans. Bé, que cadascú sigui com el seu cos li permeti, com el seu cap li possibiliti, com les seves relacions personals siguin. Ser una mica més humils ens aniria molt bé. I de tant en tant dir que ens equivoquem, també.

IZ. Últimament he donat moltes voltes a aquest tema i n’he estat parlant amb la Lucía Egaña. Conversàvem sobre com hem arribat a un nivell de sofisticació identitària, perquè pot arribar un moment que ho fem només per jerarquitzar-nos, fins arribar al punt que potser hi ha diferents jerarquies d’opressions. A vegades aquests tipus de capricis de queers privilegiades, i de modes, són superficials; la gent que està putejada de debò no es podrà dedicar a això. No té temps per a això. Per això aquí hi ha un punt en què hem de ser honestes. Per exemple, ni em passaria pel cap dir que no existeix l’homofòbia o la lesbofòbia ni la transfòbia. És clar que existeixen. Però hem lluitat, i hem lluitat per a moltíssimes coses, i geoestratègicament en una zona del planeta que a més ens ha permès que la nostra lluita avanci. Perquè una altra gent ha lluitat, i han seguit lluitant i lluitant, i estratègicament hi ha altres llocs on no hi ha tant per fer. I per això de vegades aconseguim comoditats. No podem dir que no existeix l’assetjament al carrer i més si vas vestida així. Però també cal reconèixer que hi ha coses que anem guanyant amb tranquil·litat. Estem atrapades en l’anar i venir de negar i afirmar; afirmar que en algunes coses hem millorat, que hem guanyat benestar, no significa negar que hi ha violència. És molt complicat, però enmig de tot això el que no pot entrar és una sofisticació identitària i impostar opressions. Suposo que és una cosa inconscient, però cal posar cada cosa al seu lloc.

IZ. També jo veig que el transfeminisme en aquest context ha tendit a centrar-se molt en el tema del cos, la identitat, la sexualitat. En una presentació de Pikara vaig presentar els continguts de la revista, i al final va parlar una senyora d’uns seixanta anys dient «m’encanta que parleu de llibertat sexual i ejaculació de conys, però la meva principal preocupació és que els meus nets estan a l’atur». I realment em va fer pensar. Com veieu això? Fins i tot a Pikara també ens passa això. Un article d’ejaculació de conys té vint-i-cinc mil visites i un reportatge de la Llei de Dependència no arriba a mil, moltes vegades. Creieu que hi ha aquest aspecte hedonista, que ens resulta més còmode parlar dels nostres cossos que plantejar-nos diferències?

LP. He intentat escriure alguna cosa més o menys interessant per Pikara i m’han llegit set persones, i després he escrit sobre si Jodie Foster és lesbiana i ha triumfat. Té a veure amb les xarxes socials, també hi ha el feminisme com a oci.

Jo crec hi ha d’haver lloc per a l’humor, lloc per divertir-se, lloc per pensar frívolament i lloc per pensar en les coses que a tu no et passen. Fins que no tens nets no penses en això, per exemple. El que passa és que ser jove està més bé, parlar de la sexualitat, parlar de l’ejaculació de conys. Hi ha temes que els hem convertit en sexis, i hi ha temes que a la gent encara que no vagi amb el seu estil de vida o amb les coses que decideix a la seva vida li ve de gust saber. I és veritat que hi ha coses que estan relegades a un segon pla, perquè a més tu tens la sensació que ja ho has superat i que no va amb tu. La Llei de Dependència, per exemple, per què no ens hi estem bolcant, si a més és de consens, que ens afecta a tots. I hi ha aquesta sensació que no és un tema tan seductor, que no arrossega. Potser és que no ho hem explicat de manera que la gent senti que forma part de la seva vida. Potser cal explicar-ho d’una altra manera o convidar persones que siguin capaces de tenir la força d’entusiasmar-nos. No estic criticant el reportatge, sinó que de vegades hi ha un clic, i ajuntar un munt de gent per parlar d’un tema i fer-ho d’una manera que ens sembli accessible. Perquè total, això va de ser gran, de no poder-te cuidar, de tenir gent depenent al teu al voltant. I fas com si no fos per a tu, però és mentida. És tremendament fals.

Potser sí que al cap i a la fi parlem una mica d’una espècie de comunitat en la qual ens llegim, interaccionem, i tenim un perfil concret.

JF. Creieu que això del transfeminisme ha ajudat a vincular els moviments socials? Com veieu aquesta cosa que d’una banda el queer ajudi a estendre el feminisme a altres lluites, però amb el risc que perdi la càrrega feminista i de qüestionament del poder?

LP. Al feminisme també li passa. Quan el feminisme apareix en els partits polítics o apareix a les institucions també tenen la possibilitat de buidar-lo de contingut i deixar-lo en el pla estètic. És possible que hi hagi una espècie de contagi social però que vulguis que no es quedi en debat mínim o estètic. L’exemple que he posat abans de la intèrpret de llengua de signes és bàsic. És un exemple que demostra que no fem moltes coses amb el tema de la discapacitat, però és fàcil posar un intèrpret. Potser et sembla una cosa estètica, de quedar mig bé, però de sobte hi ha un munt de persones que poden accedir a l’activitat, a un espai que abans tenien tancat. Crec que tenim un paper per generar uns mínims d’accessibilitat i que vagin creixent. Hem d’estar més atents.

IZ. A Barcelona jo vaig viure-hi el moment del queer, i era molt graciós quan veia a algú. Al final, totes érem queer, era una identitat homogeneïtzadora, que ens equiparava i que és justament al contrari. Som tots persones, que és una paraula que m’agrada tan poc… Perquè no podem equiparar-ho tot, no podem dir, per exemple, aquesta ximpleria que els gèneres no existeixen. O de malinterpretar la pobra Judith Butler, que parlava de la performativitat. En definitiva, no és teatralizar, no és una paròdia, no és que em disfressi i llavors canviï d’identitat. Les identitats són construïdes, però són sofrents. No les pots canviar, perquè que estiguin construïdes no significa que les coses canviïn d’un dia per l’altre.

JF. Però quan parlaves del moment d’efervescència amb el tema queer i transfeminista, vaig sentir l’Aurora Iturrioz que criticava que es parlés de «manada de perras», perquè els moviments realment plantejaven formes alternatives d’estructuració social, tot i que seguien caient en estructures tradicionals en les cures i en la vida diària. Al final, realment, potser no s’estava subvertint tant el tema de les xarxes de suport de cures. Creieu que estem repensant altres formes d’organitzar-nos socialment? De cuidar-nos, de donar-nos suport, o ha estat alguna cosa més estètica?

LP. Jo crec que no tothom té una bandada de gosses al voltant. A mi m’encantaria tenir-ne no una, sinó dues, sis, o les que siguin. Però hi ha una cosa que és molt més propera i en la que tenim molta més experiència que és l’amistat. Crec que vivim en un context capitalista on sembla que has de tenir amics per a coses, en un sentit utilitarista de l’amistat, i crec que no hem parlat prou del valor queer que té l’amistat. És a dir, una situació deslocalitzada de poder on dues persones tenen una relació, la que sigui. Potser té relació amb la teva proposta, aquesta idea de vincle de bandada o xarxa. Últimament, tothom parla de les famílies d’elecció i aquest tipus de coses, i després, quan et centres més en les persones, al final el que et quedes és amb la família de sang altre cop, que ens ha fet tant mal tantes vegades, de la qual de vegades hem hagut de fugir per poder tornar-hi, amb la qual hem de negociar constantment.

Que això està molt bé, però he viscut en un context en el qual m’han dit sempre que l’amistat és secundària, i crec que l’hauríem de revaloritzar. Perquè es diu que l’amistat és temporal, és efímera, doncs potser el nostre sentit de la temporalitat ha d’estar alterat per aquesta capacitat d’aliança amb un subjecte, de vegades insospitat, perquè l’amistat te l’imagines amb un igual, però no té per què ser així. Potser l’amistat és possible amb un desigual, amb algú petit, amb algú més gran, amb algú en una situació amb la qual tens moltes diferències. I crec que és una possibilitat d’entendre la relació amb els altres, i entendre l’amistat com un vincle. Ho proposo com una idea del vincle amb l’altre, que pot ser un vincle afectiu sexual, un vincle emocional, una relació de tutelatge, de mentora, d’acompanyament durant un temps de la vida. I en aquest sentit crec que caldria donar un potencial radical a això, que sigui una alternativa a aquesta idea de «si t’ha tocat una família que t’agrada, bé, i si t’ha tocat una que no t’agrada, t’has de fotre». Hauríem de pensar com articular aquest lloc.

JF. A mi em va agradar molt un article que vas escriure sobre aquest tema, en què parlaves, a més, d’un cas concret d’un intent de família queer, que va acabar bastant frustrat per part del donant. Intentaves solucionar-ho des del bonisme, de pressuposar que això ens ha passat a totes, Parteixes d’un bonisme en el qual després quan hi ha conflictes tot es complica.

LP. Era sobre unes amigues que van decidir tenir un fill amb un altre amic i crear una família que no tingués a veure amb la parella, però que la unitat familiar fos, principalment, d’elles dues i el seu amic, amb un acord, fins i tot per escrit, per criar una persona petita al llarg del temps no entre dues, sinó entre tres. El desencís que es van emportar va ser quan el seu amic, al llarg del temps, va decidir que volia una altra reorganització. I la llei, ja saps com és, veu dues dones i un home, i en treu una perquè no sap què fer amb ella. I els tracta com si fossin una parella heterosexual i de fet, i els tracta legalment com un matrimoni divorciat. Que mai va tenir sexe, però això de sobte no té importància. Mai van ser parella i mai van regular la seva relació de cap manera. La perversió de què passa amb l’amistat quan gestionem malament les coses, i el cost que pot tenir per a les quatre persones.

IZ. Crec que s’han de treballar els vincles, i l’amistat. Les amistats fallen perquè estem educades i educats, programats, perquè no funcionin els nostres vincles. No tenim la millor educació perquè funcionin bé, però quan fallen sempre retorna el discurs de la família, que la tens per sempre. Segons qui, la té per sempre i segons per a què. A vegades la família tampoc funciona, ni t’acull ni et cuida, i no és un lloc on tornar. En els vincles d’amistat sempre hi ha errors, sempre hi ha històries que fallen, i hem de fer molta autocrítica i anar-ne aprenent, perquè que fallin no significa que no siguin vàlides. Moltes vegades m’han dit que la bandada està sempre dirigida per un membre, que és jeràrquica. Un biòleg, zoòleg, trans, un dia, em va dir que hi ha moltes menes de bandades. Hi ha bandades que estan dirigides, però no d’una manera jeràrquica ni violenta, per una femella que és la femella major, com els elefants. Llavors, no defensaré la paraula bandada, però sí que defenso la paraula amistat, com a aliança.

Sala de conferències de l’Ateneu Harmonia. Fira Literal

Sala de conferències de l'Ateneu Harmonia. Fira Literal 2016.

EL TRANSFEMINISME I ELS MOVIMENTS

RAQUEL (LUCAS) PLATERO / ITZIAR ZIGA
PRESENTA: JUNE FERNÁNDEZ

En auge el transfeminisme? o emmirallament i fetitxisme d’una lluita de les persones trans pels seus drets i les seves màximes llibertats?

Què entenem per un llibre radical? Un llibre subversiu? Un llibre que ens faci canviar la nostra visió del món? Un llibre potencialment censurable? ‘Fariña’, és un llibre radical, això està clar, i potser també ho és diguem-ne, ‘Una cambra propia’. Però pot ser radical, una novel·la? O un còmic? La ficció és tan radical com l’assaig? O més? Què aporta radicalitat a un llibre?

En realitat, la radicalitat del llibre rau en la mirada de qui el llegeix. El llibre no deixa de ser una arma per remoure consciències, però només és capaç de fer-ho amb l’esforç darrer de la persona que llegeix. Abans, però, haurà passat per tota una sèrie de mans, de ments i de processos que poden acostar-lo o allunyar-lo de la seva radicalitat.

La responsabilitat de les editorials de triar, remenar, proposar i apostar per un llibre, pot fer d’un text un llibre radical. L’exhaustivitat de les correccions poden cobrir de radicalitat un text. La tria d’una o altra tinta, paper, impremta o procés d’enquadernació són, sovint, decisions radicals. La manera de distribuïr-lo i fer-lo arribar a les llibreries és radicalitat efectiva. I la recomanació del llibreter o llibretera és sovint una radicalitat afectiva. Amb tot això, és sempre qui el rep, qui el llegeix, qui fa que la lectura sigui més o menys radical. Per això, finalment, un conte infantil pot ser radical. I ho pot ser de moltes i moltes maneres.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera i coorganitzadora de la Fira Literal