Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – La lluita feminista contra els tractats de lliure comerç amb Silvia Federici i Carme Murias

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

La lluita feminista contra els tractats de lliure comerç

Silvia Federici i Carme Murias
Conversa conduïda per Aida I. de Prada

Una mirada feminista és imprescindible davant la violència del neoliberalisme que opera des d’uns valors androcèntrics, entre altres coses, que situen els homes blancs i occidentals i de classe, diguem-ne capitalista, al centre. Una mirada que, a més d’analitzar com ens afecten, a les dones, les relacions capitalistes, permet reescriure l’economia revertint els biaixos androcèntrics, i repensant l’organització capitalista del treball. I què entenem per producció i per reproducció social? Un treball que s’invisibilitza, però que sosté el món.

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests texts a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

Aida I. de Prada. Avui, Literal, la cooperativa Hydra i la Fundación de los Comunes organitzem aquest col·loqui amb Silvia Federici i Carme Murias. Silvia Federici és una activista, feminista, professora de la Universitat Hofstra, de Nova York. Jubilada, autora de l’imprescindible Caliban i la bruixa, llibre de capçalera per qui vulgui repensar el món de manera radical, entenent que va a les arrels del desenvolupament del capitalisme i de l’Edat Moderna des d’una perspectiva feminista, ens ajuda a entendre l’explotació social i econòmica de les dones en aquest context. Autora també de Revolución en Punto Cero, un llibre que teoritza i polititza el treball domèstic i de reproducció, que també parla de les lluites feministes. Tots dos títols publicats per Traficantes de Sueños, que és una de les editorials que tenim a l’Espai. També participa en el col·loqui Carme Murias, activista feminista que forma part, d’entre altres moviments, de Feministes Indignades. També forma part de la Marxa Mundial de les Dones, un moviment mundial d’accions feministes que actuen per eliminar les causes que originen la pobresa i la violència contra les dones. I és activista de la campanya contra el ttip. Avui parlarà des d’una perspectiva feminista sobre el ttip, aportant experiències i reflexions des de tots dos costats de l’Atlàntic. Una mirada feminista és imprescindible davant la violència del neoliberalisme que opera des d’uns valors androcèntrics, entre altres coses, que situen els homes blancs i occidentals i de classe, diguem-ne capitalista, al centre. Una mirada que, a més d’analitzar com ens afecten, a les dones, les relacions capitalistes, permet reescriure l’economia revertint els biaixos androcèntrics, i repensant l’organització capitalista del treball. I què entenem per producció i per reproducció social? Un treball que s’invisibilitza, però que sosté el món. Sense més preàmbuls, us deixo primer amb Carmen Murias, que ens parlarà del ttip i d’altres tractats. I Silvia Federici, que compartirà la seva experiència sobre tractats des de l’altre costat, des dels EUA.

Carme Murias (CM). Moltes gràcies, Aida. És un luxe poder comptar amb la Silvia per a aquesta activitat. Jo, com totes, m’imagino, estic ansiosa de poder-la escoltar. Per a la campanya «No al ttip» és impagable poder comptar amb el seu suport. Sobretot per a les dones feministes que estem treballant-hi. Estenc, per descomptat, el meu agraïment a les companyes de la cooperativa Hydra i la Fundación de los Comunes, per haver organitzat aquest acte tan necessari, com deia la companya, sobre feminismes i tractats globals. I és necessari, crec, en les dues direccions: d’una banda perquè les mirades feministes són imprescindibles per comprendre el significat profund d’aquests tractats, són necessàries per expandir el debat i acumular forces per derrotar-lo. I d’altra banda, també són necessàries per donar sentit a aquesta lluita, a les lluites contra els tractats. Perquè les dones no volem tornar on som, les dones necessitem una altra cosa. Jo parlo de tractats globals perquè en aquest moment la ue està negociant, o té en vies de ratificació, tres tractats importants. I només parlo d’aquells que ens impactaran més directament, perquè n’hi ha d’altres en curs. I aquests tractats hem d’analitzar-los conjuntament, perquè formen part d’un mateix procés, d’un mateix projecte, que és la imposició dels drets del capital i l’apropiació dels béns comuns.

Aquests tractats els negocia la Comissió Europea, no els negocia el Parlament, ni tan sols el Consell, i el fet d’haver atorgat a la Comissió Europea la potestat de negociar-los i la manera com ho fa –d’esquena absolutament a aquelles i aquells que ens veurem profundament afectats per aquests tractats, però totalment oberta a les influències dels lobbies i dels grups de pressió de les transnacionals–, ens revela que estem davant un nou estadi en la construcció antidemocràtica i profundament neoliberal de la ue. Els Tractats dels quals parlo són, i suposo que hi esteu més o menys familiaritzats, el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió, que negocia els eua i la ue: el famós ttip. És un tractat que es va començar a negociar formalment el 2013 i que darrerament s’ha acabat de celebrar la dotzena ronda de negociacions. Sempre ho dic, quan en parlo, perquè em sembla molt clarificadora, la Hillary Clinton –i no només ella, d’altres també– ha definit aquest tractat com l’otan econòmica. Aquesta afirmació revela el paper estratègic d’aquest tractat. L’altre tractat, molt menys conegut, és el ceta, que és l’acord global de comerç i inversió amb el Canadà de la ue. És un tractat que ja s’ha negociat, i ja hi ha un document final pendent de debat i ratificació. Durant el llarg període de negociació no n’hem sabut absolutament res, fins ara, que s’han publicat els documents. Tenir aquest tractat és important per a la campanya perquè, si ho volen, els nostres parlaments ho llegeixin amb atenció. Espero que a les jornades que acull l’Ajuntament de Barcelona el 21 i 22 d’abril, que seran unes jornades internacionals dels municipis i regions que s’han declarat lliures de ttip, parin esment a aquest tractat, perquè és l’avantsala del que serà el ttip. És un tractat perillós, perquè obre la via no només a les gens amables mineres canadenques, sinó també a totes aquelles empreses dels eua, que són moltes, que tenen filials al Canadà.

L’altre tractat que s’està negociant en aquests moments és el tiser, un acord global per a l’alliberament dels serveis. El negocien cinquanta països, entre ells els eua, els vint-i-vuit països de la ue, alguns paradisos fiscals, però cap dels mal anomenats brics, els països emergents. És un tractat que afecta una categoria de serveis àmplia, des de la justícia fins a la propietat intel·lectual, les transaccions electròniques, el transport, els serveis financers, etc. És el ttip dels serveis, i és perillosíssim. No en sabem res, excepte allò que s’ha filtrat a Wikileaks. A més d’aquest hi ha el ttp, el Tractat Transpacífic, que va negociar els eua amb dotze països del Pacífic i del qual la Silvia ens pot dir alguna cosa. També està negociat i està en vies de ratificació. Aquests tractats són globals perquè configuren àrees d’influència econòmica i política enormes, amb una capacitat immensa d’imposar les seves regles a tot el planeta.

És clar que els efectes d’aquests tractats seran globals. Contenen clàusules, reglaments i mecanismes coercitius i protectors de la inversió privada. Si aconsegueixen tirar-los endavant, hauran aconseguit la constitució global del capital. Aquella de la qual parlava el primer director de l’Organització Mundial del Comerç l’any 1995, quan explicava que l’objectiu dels tractats de lliure comerç que començaven a imposar-se al sud global era, justament, aconseguir aquesta constitució global del capital. Aquest n’és el veritable rerefons. A Europa, l’excusa de la crisi va donar pas a les polítiques d’austeritat i a la imposició autoritària de mesures antisocials que totes i tots coneixem als països del sud d’Europa, de manera especialment cruenta a Grècia. Però ni amb això ni amb els nivells de pobresa i desigualtat aconseguits en tenen prou, i el que pretenen amb els tractats és ampliar-ho encara més, i sobretot assegurar-se’n, fer permanent el que han aconseguit. Pretenen una liberalització del comerç més evident encara, que suposa més desregularitzacions i més mercantilització i privatització de béns i serveis públics. Pretenen aconseguir dotar de cos legal un entramat jurídic que subordina els drets humans, els drets dels pobles i les decisions parlamentàries als interessos de les transnacionals. La liberalització i expansió del mercat capitalista significa a Europa arrasar les conquestes socials de molts anys de lluites populars, lluites feministes, obreres, ecologistes, antimilitaristes, etcètera.

Quan parlem de desregular –o, més ben dit, quan els que negocien aquests tractats parlen de desregular–, no parlen de regulacions aranzelàries, sinó de drets. Les barreres que pretenen eliminar són els nostres drets: drets laborals, drets socials, drets ambientals. Per exemple, hi ha en qüestió el principi de precaució que regeix les normatives europees en matèria alimentària i matèria ambiental. Desregular el principi de precaució suposaria, com ja passa en el procés de negociació, obrir Europa als transgènics, a les carns hormonades, a les aus clorades, als disruptors endocrins, als pesticides i productes químics, fins ara prohibits, que posarien en perill la nostra salut, el dret a l’aire i a la biodiversitat i que eliminaria les possibilitats de construir la nostra sobirania alimentària. En aquest apartat, que anomenen la «cooperació regulatòria», és el que les multinacionals estan treballant a fons. S’estan gastant molts diners en fer un lobby i en influir als negociadors, tant les transnacionals de l’alimentació com les farmacèutiques, les automobilístiques, etc.

En aquest apartat s’utilitzen termes com ‘convergència regulatòria’, ‘harmonització’ o ‘coneixement mutu’, que en realitat són eslògans semàntics. Perquè, com a mínim en el ttp, intenten anar més enllà de la flexibilització de les normes vigents. Es proposen de reescriure-les, desregular-les per regular-les altra vegada. És així que apareix una institució nova totalment sinistra, que és el Consell de Cooperació Regulatòria. Aquest consell serà una comissió tècnica de funcionaris que no han estat triats per nosaltres, sobre els quals no tindrem cap influència ni cap control, però que tindrà poder polític per decidir sobre temes fonamentals per al sosteniment de les nostres vides. Mesures polítiques legitimades democràticament, com ara la garantia dels subministraments bàsics, la recuperació d’habitatge públic, la paralització de privatitzacions o la remunicipalització de serveis, entre d’altres, podrien ser vetades o modificades per aquest consell fins i tot abans que passessin pels parlaments. I el que encara és més greu és que això converteix el ttip en un tractat viu. És a dir, que pot seguir regulant fins i tot quan s’hagin acabat les negociacions. És un veritable cavall de Troia que ha portat a negociació la Comissió Europea. Entre exemples d’altres clàusules i mecanismes coercitius, protectors de la inversió privada i mercantilitzadores, podria parlar-vos de la clàusula del tracte nacional en la contractació pública, que està inclosa també en el zeta i que suposa obrir els concursos de licitació a les transnacionals. Qualsevol transnacional tindria dret a participar en un concurs públic per a un contracte d’un servei públic. Ho farien en igualtat de condicions d’una empresa nacional, d’una pime, d’una petita empresa, d’una cooperativa, d’una empresa d’economia social, en les mateixes condicions. Això tindria, ja ho podeu suposar, efectes devastadors en pèrdua d’ocupació, en la capacitat del nostre ajuntament, per exemple, d’implementar polítiques afavoridores de l’economia social, encariria els serveis, etcètera.

Perquè us feu una idea del que això suposa, la contractació pública de béns i serveis l’any 2013 a la ue va ser de dos bilions d’euros. Comprenem així que difícilment les grans empreses deixaran escapar aquesta oportunitat. Una altra de les clàusules que també és al zeta és l’anomenada clàusula del trinquet, i diu que el que s’ha aconseguit està consolidat, que no es pot fer marxa enrere. Aquesta clàusula, per exemple, plantejaria la impossibilitat de remunicipalitzar l’aigua, com ara s’està parlant a Terrassa i en altres ajuntaments, per exemple. O revertir privatitzacions en la sanitat pública.

No és que ho impedeixi, es pot, però s’ha de pagar xifres milionàries. Una altra de les clàusules és la neutralitat econòmica: afirma que en un sector amb serveis públics i privats –com és el cas de la nostra sanitat i educació– aquests tindrien el mateix accés a les ajudes públiques. I per si no n’hi hagués prou, per explicar-vos el perill d’aquests tractats: tant el ceta com el ttip –al tisa no li cal perquè no és un tractat d’inversions– inclouen l’isds, el mecanisme de resolució de conflictes empresa-estat. Les empreses poden demandar als estats qualsevol mesura política que considerin que perjudica les seves inversions o els seus negocis, o les previsions de guanys en un futur. Ho denuncien davant un tribunal d’arbitratge privat. Estem parlant de dret privat al servei de les transnacionals, format per bufets d’advocats corporativistes, que han treballat per a les empreses transnacionals o poden treballar-hi després, i és al marge del dret nacional i el dret internacional.

L’isds, o ics, com es diu ara en el ttp, és un xantatge als poders públics, un atac directe a la sobirania, i suposa la privatització, però també la privació de la justícia. Són molt interessants les declaracions que acaba de fer el degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, el senyor Oriol Ruz, sobre l’isds en el ttip, però també sobre la mercantilització de la justícia al tisa: afirma que deixa de ser un servei públic per convertir-se en una mercaderia que cal pagar si es vol tenir. Sempre poso com a exemple els trenta-un euros de pagament de Veolia, perquè amb trenta-un euros n’hi va haver prou per a l’empresa francesa per tirar enrere la gairebé única conquesta de les treballadores i els treballadors d’Egipte que van començar la primavera àrab, que va anar un augment del salari mínim de trenta-un euros. Veolia va poder denunciar Egipte perquè entre França i Egipte existeix un tractat d’inversió, i la va denunciar davant el ciadi, que és un tribunal d’arbitratge depenent del Banc Mundial. L’any 2015, l’Estat espanyol ha estat l’estat més denunciat, és a dir, el que més demandes de les multinacionals ha rebut, moltes relacionades amb l’energia alternativa. Explicaré la de la minera canadenca, que amb permís de la Junta de Galícia va obrir una mina d’or a cel obert que destrossava centenars i centenars d’hectàrees de terreny agrícola, enverinava l’aigua, com va afirmar acnur, etc.

Després d’una gran mobilització popular, la Junta de Galícia va decidir suspendre aquest projecte; després, aquesta empresa va denunciar l’Estat espanyol. L’empresa canadenca, la minera canadenca, podia denunciar l’Estat espanyol perquè té una filial a Panamà, i entre Panamà i l’Estat espanyol hi ha un tractat d’inversió que inclou un isds. Estem davant de la impunitat de les transnacionals, una armadura jurídica de màxima eficàcia que han construït des de fa temps i per diferents vies que blinda els drets del capital enfront dels drets humans, o els drets dels pobles i els drets del planeta. No es tracta només del blindatge, és que amb prou feines existeixen obligacions. I les poques que existeixen no estan controlades. Aquí hi ha responsabilitats diverses de les transnacionals, hi ha responsabilitats de l’estat matriu perquè no controla les seves transnacionals. Al contrari, l’única cosa que fan és donar-los suport. Hi ha responsabilitats de l’estat receptor, és a dir, on actuen les transnacionals. Perquè normalment està al servei d’aquestes transnacionals, i l’exemple és Mèxic. Un país que està al servei total de l’actuació de les transnacionals, només serveix per reprimir el seu poble. Això és el que volen aconseguir, volen reduir el paper dels Estats.
Ara mateix acabem de tenir un exemple de com funciona tot això. El ministre Margallo va anar a Hondures quan havia succeït l’assassinat de Berta Càceres, i pocs dies després el de Nelson. Ell va anar-hi en un viatge de diplomàcia econòmica, a donar suport a les empreses espanyoles que tenen negocis a Hondures. Sense tenir en compte que ho fan en una situació de vulneració constant dels drets humans. I va donar el condol de la família de la Berta, va parlar del seu assassinat, però no ho va vincular amb la criminalització dels moviments socials que hi ha a Hondures. No va donar suport a la comissió internacional que estava visitant Hondures perquè l’assassinat de la Berta no quedi impune com tants altres, ni va intercedir a favor de Gustavo Castro. Afortunadament avui hem sabut que ja han donat permís al Gustavo per anar-se’n a Mèxic. Però en aquells moments la seva vida corria perill a Hondures. Aquest és un exemple de com funciona la impunitat de les empreses.

La lluita contra aquests tractats és el reflex dels esforços de les majories populars per protegir-se de la contínua dislocació social provocada per la mercantilizació de les vides, pel permanent conflicte entre la sostenibilitat de les vides i l’acumulació capitalista. Són tan velles com l’origen del capitalisme, hem de relacionar-les històricament. Aquestes lluites, en realitat, són la nostra realitat quotidiana, són les nostres lluites de cada dia, són les lluites pel dret a decidir sobre els nostres cossos, a viure lliures de violències, pel dret a la salut, a l’educació, a ocupacions dignes, el dret a l’habitatge, el dret a la ciutat, el dret a l’aire, a la sobirania alimentària i tantes altres contra la precarització de les nostres vides. I són també aquestes lluites les que podran derrotar aquests tractats.

Les feministes hem de visibilitzar que aquest conflicte està profundament travessat pel patriarcat i l’expansió del mercat capitalista cap als espais de la vida, cada vegada més reduïts en el sud global. La Silvia coneix aquest tema i pot parlar-ne molt més. Aquesta guerra segueix existint avui, perquè les transnacionals segueixen expandint-se a costa de les vides i els cossos de les dones. Perquè elles són les últimes responsables en última instància de sostenir les vides, i perquè ocupen aquests espais de vida i posen els cossos per resistir l’acumulació capitalista. Les conseqüències d’aquestes responsabilitats i d’aquesta guerra són els feminicidis, aquesta violència extrema del capitalisme gore, hiperviolent i hiperpatriarcal, hiperconsumista de la frontera, que és a tot arreu, sobre el qual escriu Isaiah Valencia. I ho són també els assassinats continuats de les defensores de la terra i les defensores dels drets humans i els cossos torturats a les maquilas, símbol de l’explotació extrema i domesticació del treball. I la presència massiva de les dones en les migracions, en els desplaçaments forçats i en la mercantilització dels cossos, la tracta i l’explotació sexual. Però en aquestes resistències hi ha també formes col·lectives d’organització de l’existència quotidiana al marge del capitalisme. Hi ha contrapoder, hi ha autodeterminació de vides. Nosaltres, les feministes europees, ho podem debatre, seguíem tots aquests processos, els coneixíem i som solidàries, però no els contemplen com a propis, com una cosa que ens pogués passar a nosaltres.

Però ara que aquesta guerra, amb tots els matisos, la tenim aquí, veiem que es dilueixen les responsabilitats col·lectives del sosteniment de la majoria de les vides. Que es traslladen a les llars on s’invisibilitzen, es privatitzen, es feminitzen i es naturalitzen. Tot això va acompanyat d’un discurs ideològic que ens té a les dones en el centre d’un discurs biologicista, familista, antifeminista, per legitimar i imposar al menor cost possible els drets de les transnacionals, la dissolució dels llaços socials i la despossessió del que és comú. Ara es reforcen els dispositius disciplinaris mitjançant lleis com la Llei Mordassa, que criminalitza la misèria. Ara penja l’amenaça d’aquests tractats sobre nosaltres, per això és el moment de tornar sobre els ensenyaments, les experiències i els coneixements acumulats de les companyes del sud global perquè formin part dels nostres coneixements per enfrontar-nos a aquests tractats. I per poder buscar la nostra manera de reconstruir els nostres comuns per a unes vides que valguin la pena de ser viscudes per totes i per a tots. Les feministes hem d’incorporar-nos a les lluites contra els tractats, contra aquests tractats globals. Hem de prestar atenció a aquestes lluites, que responen alhora a les urgències socials apunten a un canvi sistèmic, que contenen maneres col·lectives o contemplen maneres col·lectives i desmercantilitzadores de resolució de les necessitats de la vida. I n’hi ha aquí també. Cal donar suport a les que ja existeixen i iniciar-ne de noves, per disputar, com diu Gonzalo Fernández d’Omar, el saber, ser i estar a les transnacionals. És necessari qüestionar la nostra manera de viure, el nostre consum, perquè no podem seguir cegues el que hi ha darrere del nostre menjar, de la nostra roba, dels nostres portàtils, dels nostres mòbils.

La nostra dignitat no pot ser gràcies a la dels altres i tampoc gràcies als recursos del planeta. Hem de posar en el centre dels debats les cases, les llars, aquest espai on es produeix més del 50 % dels treballs necessaris per sostenir el sistema, però que també és l’espai patriarcal per excel·lència. Hem de repartir tasques, espais, recursos, temps i hem de desresponsabilitzar-los de la sostenibilitat de la vida. En fi, com diu la Silvia, hem de polititzar la reproducció social, l’hem de posar en el punt zero de Revolució o, com diu l’Amaya, hem de polititzar les experiències quotidianes de les dones que sostenen aquestes vides, que són atacades, menyspreades i que constitueixen una força enorme per a una altra economia, per a altres vides en harmonia amb les humanes, amb els humans i amb les altres vides del planeta.

Silvia Federici.

Bona tarda i benvingudes a aquesta trobada. És un plaer ser una vegada més a Barcelona, amb tanta participació i amb tantes dones. Gràcies a Contrabandos, per organitzar aquesta trobada. Gràcies a la Carme per aquesta presentació meravellosa, tan detallada i tan contundent. Gràcies per tota la feina d’organització contra el ttip. M’agradaria molt parlar de la lluita que es fa als eua contra el ttip. En realitat no hi ha una lluita, hi ha un coneixement molt limitat del que és aquest tractat. Res que es pugui comparar a l’organització que hem vist a Europa, sobretot a Espanya i a Alemanya en aquests mesos. Això passa perquè als eua no s’implica amb el que passa. Encara que molts no ho saben, perquè aquest tractat ha estat negociat en silenci. Ara algunes informacions comencen a ser discutides en els mitjans públics, però en secret
Per què no hi ha hagut organització? Crec que per dues raons fonamentals: una és que fins ara, en els últims dos anys, la mobilització central estava en contra del Tractat Transpacífic, que és un tractat que els eua ha negociat, que ha estat signat el febrer d’aquest any, amb dotze països de la costa del Pacífic. Fins i tot Mèxic, Perú, Vietnam, Singapur, Brunei, etc.

És un tractat de lliure comerç. És important recordar que si se signa, si s’accepta el ttip, la competició, la idea de l’anomenat lliure comerç, s’ampliarà no només a Europa, Amèrica, Estats Units, sinó que s’ampliarà també a una àrea més àmplia, amb conseqüències que són molt importants. Per exemple, es pot pensar en una competició de treballadors a Europa amb treballadors que són a Vietnam, a Mèxic, no solament amb els eua, també amb una bona part de l’Amèrica Llatina, també d’Àsia, etcètera. Una altra raó per la qual crec que no ha estat una gran mobilització en aquests moments, tot i que espero que s’intensifiqui en els mesos vinents, és que hi ha un sentiment de cansament.

Perquè fa anys que ens enfrontem a aquests tractats. Els eua, com Mèxic, és un dels països que té més experiències en tractats, saben què signifiquen els tractats de lliure comerç. Perquè, sobretot a partir dels anys 90, hem patit les conseqüència d’aquests tractats, del nafta, que va ser el primer gran tractat de lliure comerç que va unificar en una única àrea comercial el Canadà, els eua i Mèxic. Parlaré una mica de les conseqüències econòmiques, socials i polítiques que hem verificat en aquests anys en cada un d’aquests països. Perquè jo crec que aquesta experiència és molt important per comprendre què pot passar si s’aplica el ttip. Però abans vull fer algunes reflexions generals. La Carmen ha dit gairebé tot el que es pot dir sobre les conseqüències socials, econòmiques i polítiques d’aquests tractats, i també de la necessitat d’una lluita feminista. Només vull afegir que aquests tractats no són la fi d’una llarga marxa del capitalisme, perquè és una marxa que sempre vol més, que com a objectiu ha tingut donar al capitalisme una dominació absoluta sobre el treball humà, sobre els recursos del planeta, les aigües, els arbres, els mars i els oceans. Una monarquia absoluta del capital.

Aquests tractats són el moment en el qual el capitalisme imposa la seva dominació directa. Elimina per sempre més la mediació de l’Estat, aquest Estat que sempre ha estat un estat de classe, un estat del capital que s’havia de confrontar amb nivells alts de lluita, havia d’intervenir, fer de mediador entre les diferents classes. Ara aquesta mediació està en procés de privatització de l’Estat. L’Estat ara és el que signa en els tractats, és el que pràcticament serveix per aplicar. Prospecta la possibilitat d’un control directe del capital de les grans companyies. El Monsanto, bp, la companyia petroliera, la companyia agrícola, sobretot la companyia que controla l’energia més bàsica de la nostra de producció. Creuen que poden establir la seva voluntat, el seu control sobre tots els recursos del planeta. Això és el ttip. Aquesta és la direcció en la qual marxen tots aquests tractats, i es veu en la combinació, en la interacció per crear un estat, una situació al món en la qual el capital directament controla tots els aspectes de la nostra vida. La feina, el medi ambient, els serveis, i totes les mesures de la nostra producció. És una institucionalització d’un règim capitalista totalitari, en el sentit que controlar i examinar qualsevol decisió presa a tots els nivells en tots els països del Tractat. En l’àmbit municipal, regional, nacional: la seguretat alimentària, el reglament de la vida agrícola, la producció agrícola, l’aire, la sanitat. Serà una comissió que ho decidirà tot, i poden imposar multes tan grans que poden arruïnar un país. Aquests mecanismes ja estan operatius.

Crec que és important veure-ho com una altra cara de la guerra permanent que s’està desplegant en diverses parts del món, que són guerres que tenen com a finalitat el control dels recursos del món i del mecanisme econòmic, de la política econòmica social de diversos països. Els tractats econòmics són la guerra en una forma diferent. És una guerra que condemna milions de persones a una vida que en la qual no tenen cap control. És important pensar com serà la vida al planeta per les noves generacions quan tinguem un món en què un grup limitat de companyies petrolieres mineres controlin tot el que es fa a la natura, amb els serveis, amb el treball, amb una dominació completa. És extremadament perillós. Per què hem arribat fins aquí i com és que no hi ha revolta de masses, una revolta popular? Hi ha una gran falta de coneixement i de realització, de significació completa contra aquesta propaganda i terminologia del lliure comerç. Res no és lliure en aquests tractats.

El concepte de llibertat, com sempre en la ideologia capitalista, és exactament el contrari del que presumeix. I també diria que la idea de l’expansió del comerç no és la idea central. La idea central és eliminar, per exemple, tots els drets pels quals les persones han lluitat. No és el lliure comerç el que és tan important, sinó eliminar les reglamentacions que protegeixen el treball, que protegeixen el medi ambient.
El nafta es va aprovar el 1994 amb un gran desplegament de publicitat, deien que havia obert una gran porta al creixement, al benestar, una nova àrea de comerç americana. Tots hi havien de sortir guanyant. En realitat el que podem veure en aquestes dècades ha estat un procés de desplaçament increïble, que ha impactat sobretot a Mèxic, però ha afectat cada part del continent. A Mèxic sis milions de camperols han estat expulsats dels camps, perquè el Tractat de Lliure Comerç ha permès que les grans companyies agrícoles americanes com Monsanto venguessin a Mèxic milions de tones de blat de moro, la majoria transgènic, que és la font d’aliment principal dels mexicans. Això ha desplaçat i arruïnat milions de petits productors que conreaven blat de moro. Amb els anys hem vist una relació molt estreta entre el nafta i l’increment de la immigració des de Mèxic als eua. Vuit milions o més de treballadors, de camperols, que han fet via cap als eua perquè no tenien una altra forma de subsistència.
Les dones han demostrat que són els subjectes socials que estan més interessades en un ús no comercial de la naturalesa, de la riquesa agrícola. Com que han estat subjectes de la reproducció, són les més interessades a aprofitar el blat de moro que poden conrear. En un moment d’immigració de masses, moltes vegades condueixen les lluites dels camps contra la mineria, contra l’angry business, la imposició del blat de moro transgènic que els eua estan venent a tots els productors. És per això que la violència contra les dones s’ha incrementat molt en aquests anys. No només violència familiar, producte d’una gran desesperació econòmica, que intensifica les relacions patriarcals, sinó també productes de les forces paramilitars, que han estat les que han impulsat aquesta economia, que han acompanyat la imposició d’aquesta nova política econòmica. Als eua també hi ha hagut una pèrdua molt gran d’ocupació. Ho hem vist en el camp de la manufactura, en què s’han perdut dos milions de llocs de treball perquè s’han mogut del sud del país a la frontera cap a la maquila, gairebé en situació d’esclavatge. A la maquila no hi ha horaris, cap mena de reglament, molta de la violència que hi ha està clarament connectada amb aquesta forma d’explotació del treball femení. Que és la forma de treball predominant a l’àrea de les maquilas. S’ha parlat molt de la causa de la mort d’aquestes dones, algunes de les quals han estat mutilades en aquests últims anys en llocs com El Paso o Ciudad Juárez. Aquests episodis de feminicidi ha creat una situació de pànic tan fort, que ha estat difícil per a elles organitzar-se i lluitar, de forma eficaç sobre el lloc de treball. Les maquilas, que són la forma moderna de les plantacions, són les formes modernes d’esclavatge, també. Es pot mantenir amb la violència, hi ha una continuïtat social, política i econòmica. És important veure que aquests tractats no són econòmics, són tractats que tenen dimensions polítiques, econòmiques i socials que no es poden separar.

És a dir, que hi ha una continuïtat entre el nafta, entre la tona de blat de moro que es porta dels eua a Mèxic, la immigració, i la violència de la immigració. Perquè l’emigració als eua és una migració que els eua necessita, però d’una forma que pugui controlar. Els immigrants emigren per aconseguir un futur per ells i per la seva família. Ara hi ha milions de famílies a Mèxic que depenen dels enviaments de diners. Però als eua, els capitalistes volen una immigració controlada, en què els treballadors arriben sense la família, sense presentar despeses de reproducció. Ara hi ha una persecució dels migrants molt forta, i no significa que els eua no vulgui immigrants; és el mateix que a Europa. Volen immigrants en una situació de servei total, de control, com a subjectes sotmesos que no presenten costos socials.

També del Tractat de Lliure Comerç se’n desprèn violència, no solament la violència al camp contra la mineria o els migrants, també la violència que crea la immigració: creen vigilants que juntament amb les guàrdies frontereres creen violència. En els últims anys més de sis-centes persones han mort al desert. Això passarà de forma diferent a cada país si s’aplica un tractat com el ttip. Per concloure, vull dir que hem vist una lluita contra el nafta i una lluita ara més recentment amb el Tractat Transpacífic als eua, però també en altres països. S’han vist onades de protesta a Nova Zelanda, i a altres països de la costa del Pacífic, i a Mèxic.

El que ha faltat contra el nafta ha estat una lluita social més llarga, més àmplia. Per exemple, no hem vist una involucració de les dones. La gran lluita ha estat contra l’exportació dels llocs de treball més enllà de la frontera de la manufactura. La gens no s’ha involucrat en la conseqüència del nafta per la reproducció. Per això crec que és tan important el que ha passat aquí a Barcelona. Crec que és la primera vegada que una organització concertada de lluita feminista s’involucra amb la reproducció. Perquè tot aspecte de la producció de la vida serà impactat. I les dones, en la mesura en la qual són fins avui el subjecte principal de reproducció seran les més afectades. Avui ja és molt difícil poder controlar el que es menja. Una vegada vaig anar a Europa per comprendre el que es menja a Amèrica. Vaig aprendre moltes coses arribant aquí, o a Itàlia, a Europa en general i llegint, seguint els debats comercials entre Europa i els eua. He après moltes coses que no podia conèixer als eua, perquè no tenim dret a cap mena d’informació. No ens diuen si un producte és orgànic o no, tampoc el que li passa a un pollastre abans d’arribar a un supermercat.

Sabem que als animals americans els donen un munt d’hormones, que a Europa són considerades cancerígenes. Els donen un munt d’antibiòtics. A les grans granges d’animals, amb milers d’animals, es posen malalts i perquè no passi els donen un munt de medicines. De manera que en gran part dels eua, sobretot a l’oest, els antibiòtics no funcionen. Els metges diuen que els eua s’estan enfrontant a una gran crisi mèdica. Perquè han menjat tants antibiòtics amb la carn, que no poden funcionar, i això serà el futur. Ja vam veure també als eua que el monopoli que la companyia farmacèutica té sobre les medicines és un monopoli complet, i pot imposar preus tan alts que moltes persones dels Estats Units no ho poden pagar. També de productes mèdics contra el càncer o per la leucèmia. Hi ha crisis de producció periòdicament perquè les companyies en tenen el monopoli. Quan una companyia té el monopoli pot imposar el que vulgui, poden decidir si publicaran els efectes secundaris de la medicina o no, quin tipus de costos poden imposar, etc.

El mateix sobre els serveis socials, els serveis sanitaris. Si el ttip s’aprova, les companyies americanes poden entrar no solament en inversions, sinó també crear serveis. Per a això jo crec que és molt important que la lluita contra el ttip sigui una lluita que es desenvolupi en un gran ambient social, en aquests territoris socials, les fàbriques, les oficines, els laboratoris, sobretot a partir de la visió quotidiana de la vida. És en aquesta lluita que la dona ha de tenir un lloc directe, central.

Crec que una primera tasca és promoure un procés d’educació ampli. Perquè la gent no coneix tots aquests tractats, perquè han estat conduïts en secret. Es coneix el concepte de lliure comerç, sent a la televisió que produirà més llocs de treball, aquestes paraules que et paralitzen el cervell. Després, convé pensar en la forma de mobilització, i s’ha de decidir en el context específic. Però també està clar que amb aquest tractat la classe capitalista s’està unificant. És un procés llarg, però estan molt unificats, en direccions que són molt perilloses per a la nostra vida. S’estan unificant en territori d’econòmic, polític, en noves formes de colonització i de conquesta territorial. Ja en veiem les conseqüències a l’orient mitjà, estan destruint un país cada dos anys.

Per acabar, vull recordar el que diu Julie Falque, que la globalització ha produït una divisió sexual del treball. Ha fet que les dones retornin al treball domèstic, i sexual, perquè moltes vegades és l’única forma de subsistència. La globalització ha incrementat immensament aquests treballs. I d’altra banda, pels homes han incrementat els treballs que necessiten violència: armes, exèrcit, guàrdies privats, seguretat. Són l’altra cara dels tractats de lliure comerç. Companyies com BP o Monsanto necessiten guàrdies privats, necessiten un exèrcit privat. S’estan expandint a tot arreu del món per implementar aquestes polítiques. No es pot desplaçar la gent sense incrementar el treball de violència. Aquests treballs de violència s’estan expandint enormement, no solament amb els exèrcits, també amb l’exèrcit privat i també amb la guàrdia, presons i torturadors.

I això tindrà naturalment conseqüències en la relació entre els homes i les dones. Perquè aquesta expansió, que és una expansió o rellançament d’un nou concepte de masculinitat: masculinitat com a agressivitat, com a violència, com a dominació. És per això que les dones han d’oposar-s’hi i lluitar de forma contundent contra aquests tractats. Perquè hi ha una relació molt directa entre aquesta política econòmica i la política social en la qual la violència contra la dona avui té un lloc central.

Tots i totes amb la fira Literal!

Sóc Literal, som radicals!

LA LLUITA CONTRA EL TTIP DES DEL FEMINISME

SÍLVIA FEDERICI / CARME MURIAS
PRESENTA: AIDA I DE PRADA

Què entenem per un llibre radical? Un llibre subversiu? Un llibre que ens faci canviar la nostra visió del món? Un llibre potencialment censurable? ‘Fariña’, és un llibre radical, això està clar, i potser també ho és diguem-ne, ‘Una cambra propia’. Però pot ser radical, una novel·la? O un còmic? La ficció és tan radical com l’assaig? O més? Què aporta radicalitat a un llibre?

En realitat, la radicalitat del llibre rau en la mirada de qui el llegeix. El llibre no deixa de ser una arma per remoure consciències, però només és capaç de fer-ho amb l’esforç darrer de la persona que llegeix. Abans, però, haurà passat per tota una sèrie de mans, de ments i de processos que poden acostar-lo o allunyar-lo de la seva radicalitat.

La responsabilitat de les editorials de triar, remenar, proposar i apostar per un llibre, pot fer d’un text un llibre radical. L’exhaustivitat de les correccions poden cobrir de radicalitat un text. La tria d’una o altra tinta, paper, impremta o procés d’enquadernació són, sovint, decisions radicals. La manera de distribuïr-lo i fer-lo arribar a les llibreries és radicalitat efectiva. I la recomanació del llibreter o llibretera és sovint una radicalitat afectiva. Amb tot això, és sempre qui el rep, qui el llegeix, qui fa que la lectura sigui més o menys radical. Per això, finalment, un conte infantil pot ser radical. I ho pot ser de moltes i moltes maneres.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera i coorganitzadora de la Fira Literal