Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – La gran revolta de les lletres amb Nanni Balestrini

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

La gran revolta de les lletres

Entrevista a Nanni Balestrini
Conversa conduïda per Ivan Miró

Soc aquí, amb el públic que seu davant meu i espera la poesia. Com sempre, no tinc res a dir-los. Com sempre, el públic de la poesia ho sap bé. Realment, no s’espera de mi un poema èpic, perquè no he fet res per inspirar-lo. L’antic poeta èpic, com tots saben, no era responsable de la seva poesia. El públic n’era el veritable responsable, perquè tenia una relació directa amb el poeta, que en depenia, del públic, de la seva inspiració i de la seva remuneració. La poesia es desenvolupava segons les intencions del públic. El poeta no era més que l’intèrpret individual d’una veu col·lectiva que narrava i jutjava. Això no és el nostre cas: no és per això que esteu avui aquí, en aquesta sala. Per desgràcia, el que esteu escoltant no és el vostre poeta èpic. Això és perquè fa molts segles que, com sabem, l’escriptura preval, i successivament la impremta ha separat amb un mur de paper i plom el productor i el consumidor de la poesia escrita. Es troben, sense remei, separats. Per això avui el poeta modern no té un públic del qual dependre, ser inspirat i remunerat, només públic anònim i ocasional, com vosaltres avui, aquí, ara, davant meu.

No és cap veu col·lectiva que a través de la seva veu individual explica i jutja. Tota relació amb el públic ha perdut valor, diuen. Al poeta no li queda res més que concentrar l’interès en problemes de l’individu singular, dels seus comportaments particulars. El poeta modern és autosuficient, pràcticament mai remunerat. No pronuncia cap judici de valor. El que compta per a ell, ens diuen, és el seu imaginari i les seves obsessions conscients i inconscients.

Perquè per a ell, ens diuen, que l’individu com a singularitat no existeix, irreductiblement divers i separat dels altres. Així el poeta modern, sol, davant del públic, dialoga individualment amb la seva poesia.

Nanni Balestrini

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests texts a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

Nanni Balestrini és un antic poeta èpic contemporani, és una de les personalitats literàries més rellevants i interessants d’aquesta part del món. Abans de començar, però, et demanaria que em permetis que introdueixi un parell de qüestions per emmarcar la teva obra. A risc de simplificar, des del meu punt de vista, en l’obra de Balestrini criden poderosament l’atenció dues qüestions, d’alguna forma entrellaçades. La primera és l’experimentació de les tècniques literàries, narratives, avantguardistes, fins i tot, l’aposta formalista de la qual hem parlat en algun moment. La repetició, la fusió de la prosa i poesia, la selecció de materials, el tall, la combinació de fragments, l’absència de puntuació, la circularitat i una sèrie d’apostes estètiques i narratives. Una experimentació de llenguatge rupturista que d’alguna forma ha volgut dir una cosa més enllà del que ja s’havia dit. En aquest sentit, cal subratllar que ja el 1961 va produir poesia amb l’ajuda d’un ordinador IBM, amb una calculadora matemàtica. La primera qüestió és l’experimentació en les tècniques narratives. És un element que crida poderosament l’atenció del lector.

La segona és la dimensió fortament política, hi ha un context polític molt fort, la voluntat de voler parar l’orella a la realitat. Sigui pel conflicte de classes dels anys 60, de l’obrer autònom dels anys 60; sigui amb els joves obrers socials, els precaris metropolitans dels 70. Sigui amb els hooligans futbolístics, amb aquests fenòmens èpics sense política dels 90, o la màfia dels 2000. El resultat és que hi ha una dimensió sociopolítica molt important en aquesta literatura: no és autista de la realitat, sinó que es produeix amb la realitat. Com a públic català, és la que hem conegut més, gràcies a les traduccions dels seus llibres.

El procés del 7 d’abril de 1979 contra l’autonomia obrera t’obliga a l’exili, i aquesta dimensió política t’ha modelat la trajectòria. Segurament siguin pretextos, però el teu públic no només ho ha viscut així, sinó com una interpel·lació a un debat estètic i polític. Hem fet el que hem volgut de la teva obra. Dit això, voldria començar la conversa dient que Nanni Balestrini neix el 2 de juliol de 1935 a Milà. Durant una dècada escriu poesia, publica en revistes i hi ha un element que crec que és interessant, el Grup 63. És el grup de poetes, pintors, literats, com Sanguineti i Umberto Eco, que tenia vincles amb el neoavantguardisme europeu de l’època, amb Günter Grass i d’altres poetes catalans i espanyols. M’agradaria que ens parlessis d’aquesta aposta de renovació literària i experimentació cultural. No seria una anticipació de l’any 68? Aquesta dècada dels 60 que vau fer una crítica a la literatura i les formes culturals anteriors és una anticipació cultural del 68?

Crec que sí, es va convertir en això. Nosaltres no podíem ni tan sols imaginar el que passaria després. Als anys 60 vaig començar a escriure. Érem joves, un escriptor comença a escriure a aquella edat i mira què fan els coetanis per poder intercanviar idees i començar un itinerari comú. Vaig tenir la sort que als anys 60 tenia un grup on participava. Tenia una situació favorable. Hi havia una situació que s’havia creat a Itàlia a inicis dels 60, aquesta transformació que vam viure al país: un país que abans era agrícola, als anys 50 es va transformar i es va convertir en un país industrialitzat, i crea el que es va conèixer com «el miracle econòmic italià». Això va provocar una transformació del país, i de la forma de viure, també. De l’idioma i de la forma de pensar i escriure. Tot això, és clar, va ser fonamental pels escriptors que hi havia en aquella època. Vam tenir la sort de ser i viure just en aquell moment, de començar a viure aquesta literatura en un moment de transformació. Era un moment radical, tot i que no de revolta, i pensàvem que s’havia d’escriure d’una manera diferent de com es feia abans.

Perquè nosaltres vivíem en un món diferent. Érem diferent dels escriptors d’abans, diguem-ne. Això va crear una situació molt interessant amb lluites literàries: nosaltres vam haver d’inventar una nova escriptura, havia de ser diferent comparada amb la dels predecessors, perquè les coses estaven canviant. No només ho vam fer els escriptors, també els crítics, en col·laboració amb artistes i músics. En aquest grup hi havia Umberto Eco, Edoardo Sanguineti, Alfredo Giuliani… aquests noms que sempre han tingut camins diferents. Però teníem una idea convergent: transformar, innovar, anar a buscar sempre alguna cosa nova. Aquí no hi ha gaire política, els anys 60 són els anys en què inventàvem. Teòricament, hi havia una investigació de noves formes polítiques. Itàlia es convertia en un país industrial, i això creava també una classe obrera que abans no existia. Això va generar una reflexió molt important per part dels teòrics de la política i dels sistemes socials. No tenia a veure amb el que fèiem els escriptors, però anava en paral·lel. Als anys 60 va arribar un moment en què hi va haver un xoc, una deflagració; va ser el 68. Va néixer en l’àmbit cultural, essencialment, però va començar a la Universitat, i després va explotar amb el maig francès. A Itàlia va començar una mica abans, el 67, amb la primera ocupació de la Universitat de Torí. Això ja va interessar, no només als que s’ocupaven de fenòmens socials, també als escriptors. A través de la cultura i la universitat vam ampliar l’horitzó, no només el literari. Com tots sabem, van començar les lluites universitàries i es van convertir en lluites socials. Va haver-hi lluites obreres que van superar els sindicats: eren lluites fortes, no només per convenis i per augment de salaris. Era una classe nova, fills de camperols i agricultors del nord d’Itàlia, de Milà i Torí. No tenien el costum de ser obrers, i anaven a les lluites amb un esperit nou. En pocs anys, aquestes lluites van tenir gran importància.

Va ser un moviment com mai n’hi havia hagut abans. Jo, personalment, tenia relació amb els teòrics polítics, seguia amb interès tot el que passava, i havia participat en els primers grups polítics com el Poder Obrer, que després es va convertir en la Unió Obrera. Seguia de forma casual i per interès el que passava, com per exemple les lluites de fiat a Torí, que va convertir-se en la tardor calenta. El llibre és una descripció d’aquestes lluites, de com van néixer, desenvolupar-se i acabar els anys 70. Sabem que, a Itàlia, a partir d’allò va sorgir un moviment contestatari, de revolta juvenil. No només al lloc de treball, també a la família amb el feminisme, es van fer lleis noves com el divorci i l’avortament. Les relacions entre familiars, el gènere, la part laboral. La vida social es va transformar, i hi havia el desig que la transformació arribés a tot el país, al govern, a les institucions. Però va durar pocs anys, el 68 va durar deu anys a Itàlia, però va haver-hi una repressió molt forta. Altres països que també van viure el 68, com França o Alemanya, van viure alguna cosa similar, però l’estat va ser més àgil i intel·ligent, amb alguna mediació va poder reduir-ne els aspectes conflictius. A Itàlia no, va haver-hi episodis violents, lluita armada, víctimes. Va haver-hi una repressió violenta que va acabar de manera tràgica en aquest període. Hi va haver desenes de persones que van anar a presó, centenars de morts d’ambdues bandes. Hi va haver conseqüències en les generacions joves, que van acabar desesperançades. Per a ells era un somni, volien canviar el món. Era una il·lusió, hi creien, pensaven que es podia fer ràpidament. Això va provocar suïcidis i tot, i refugis en l’heroïna. Era una manera d’oblidar tot això i intentar tirar endavant amb la vida. Va ser un fenomen tràgic per a Itàlia, perquè va portar a la destrucció de les dues millors parts de la generació. Es va esfondrar la renovació d’una gent que pensava, que tenia idees polítiques, capacitat política, capacitat d’existir. Al final, va haver-hi un declivi ràpid de la política cultural i social d’Itàlia, i va provocar governs cada vegada més ineficaços, fent servir una paraula amable.

Després de vint anys de berlusconisme, hem arribat a la situació que Itàlia és un dels països més tristos i infeliços del món. Com has dit, hi ha una relació que als meus llibres es pot veure com una continuïtat d’una transformació cultural. Vaig escriure’ls als anys 60, fent literatura sense ser un militant polític. Estava interessat en la política i els canvis socials, i volia explicar les coses. Crec que és important i útil fer-ho.

L’any 71 va publicar Vogliamo tutto, aquesta novel·la èpica sobre el moviment obrer autònom, de la fiat, en què els sindicats estaven superats i no es volien fer petites concessions. Tota una literatura de nova composició social. Al 76, aquesta obra és la violència il·lustrada, la novel·la que retrata la duresa de les relacions socials, del conflicte social i la violència quotidiana. Al 79 vius el procés del 7 d’abril, en què t’acusen de pertinença a banda armada i participació en dinou assassinats i t’has de refugiar a París. L’any 80 publiques Blackout, que és segurament l’epitafi d’aquesta gran onada revolucionària i el desencantament posterior a causa de la repressió. I el 87, entre altres, publiques Els invisibles. Posteriorment, L’ordre d’oro, aquesta onada del 68, 77 i 79. Has tingut la sort o la desgràcia de fer literatura d’un procés social molt potent. Et volia preguntar quin sentit té, què pot aportar la ficció per tal de superar aquest dolor col·lectiu per una derrota col·lectiva tan severa? Ha pogut sanar, ha jugat algun paper la literatura, la ficció a l’hora de relacionar-se amb aquests fets històrics?

Hi té un paper important, sobretot en aquests fets italians. Hi va haver una conseqüència més cruel. Després de la derrota d’aquest moviment, és veritat que va haver-hi un oblit d’aquesta dècada. Els diaris, la ràdio i la televisió ho van amagar, i es van anomenar «els anys de plom», els anys del terrorisme. Semblaven anys en què tot el que havia passat és que algunes persones boges estaven matant-ne d’altres. Qui hi participava sabia que eren anys de felicitat, alegria, creativitat. Hi havia aquest desig de voler canviar el món i la vida. Es creia que es podria fer, no demà, sinó avui, vivint el moment. Els joves feien les coses junts, vivien junts, lluitaven junts. Això donava força i significat positiu a les seves vides. Això es va extreure, cancel·lar, ho explico en dos llibres. Va ser un intent desesperat de recuperar una memòria, que, si volíem, teníem documents, però era un període obscur. Tot i que explicar les coses dona un sentit al que s’ha viscut, dona energia i qualitat. A mi em va ser útil, hi havia un públic i uns joves, pels quals va ser l’única forma que veiessin què s’havia fet aquells anys. És una funció de la literatura i la ficció, es poden reviure els fets.

Vam viure un altre tipus de censura a la transició. L’Estat espanyol va operar en la desmemòria i, quan als anys 90 volíem recuperar el carrer i generar processos d’autoorganització, només teníem coses a les mans i cap bagatge teòric ni intel·lectual. Però vam poder descobrir les teves ficcions, casualment una lectura que va acompanyar el que estàvem fent a la pràctica. La realitat acompanya la ficció o al revés? Amb Gli invisibili vam aprendre a entendre’ns a nosaltres mateixos, atès que ningú ens havia transmès l’experiència de les lluites obreres dels anys 70. A nosaltres ens va servir, i recurrentment pot anar servint a cada generació? Bé, cada generació trobarà en la teva obra l’experiència que has relatat, i t’ho hem d’agrair. Dit això, la teva obra no és que canviï la mirada, però sí que canvia la realitat a Itàlia. A partir dels anys 90, comences a parlar d’altres subjectes socials, de la composició social. Parles d’I furiosi, els hooligans dels equips de futbol que són èpics però no polítics.

L’any 2004 publiques Sandokan, storia di camorra. Paolo Virno parla de les tonalitats emotives de les derrotes. Així com els processos ascendents generen alegries, els anys 80 i 90 hi ha unes tonalitats de resignació, nihilisme, egoisme, una certa tristesa i un vincle social on hi ha poques alternatives. Simplificant, tifosi o camorra. Què ha passat en aquests anys? Quins efectes han tingut el diners com a relació social privilegiada? Com afecta la cultura i la societat el capitalisme? És possible fer poesia en l’era de les multinacionals? Com has vist aquesta evolució?

No podem posar-ho tot junt. En aquests dos llibres que has citat hi ha un punt de provocació, de descripció negativa dels nous temps que hem viscut després dels anys 70. Demostres que tot el que es va fer es va extingir, no en va quedar res. A la vida quotidiana s’ha perdut per sempre. Els joves a qui se’ls havia pres la memòria dels anys anteriors es van trobar en el vòrtex del consumisme, del desig, de l’estímul de voler fer carreres, aparentar, guanyar més diners. Després no van tenir èxit, però era aquest moviment i aquesta amoralitat la que es va difondre. Aquest llibre és, en certa manera, còmic, parla dels hooligans, i en el fons volia parlar sobre aquesta emoció, l’alegria dels grups de proletaris. Anaven al futbol, explicaven els partits… era una manera d’enfrontament i de trobar una vida en comú i l’alegria social. Era un punt de trobada i tenia un significat col·lectiu. Tot això va ser, comparat amb el que va passar als anys 70, una reducció a aquest punt. Si voleu participar de la felicitat social, queda anar a donar pallisses a les corbes dels estadis. La camorra és el pas següent. A nivell simbòlic, tot el que es fa a Nàpols està dirigit i coordinat per la camorra. Això impossibilita l’evolució individual i la presa de decisions individuals a la vida. Això ho viu el protagonista, un jove que per refusar això ho ha d’abandonar tot. És una descripció d’un país on és impossible tenir una vida que pugui ser creada amb un desig de transformació, de renovació. Pateix una situació negativa molt pesada, la que teníem a Itàlia en aquell moment. Avui en dia no es pot pensar diferent.

La cultura, en aquest context, quin paper pot jugar-hi? Has escrit algun cop que els lectors de llibres són una espècie en extinció a causa de l’analfabetització escolar per les polítiques de les tres i: inglese, iniziativa imprenditoriale i internet (‘anglès, ‘iniciativa empresarial’ i ‘internet’). Segurament, si fossis un autor novell, avui en dia els teus llibres no serien publicats. Quines mutacions antropològiques s’estan produint en el món del coneixement, de les persones, als nostres caps? La literatura i la poesia tenen un lloc en la nova societat de tecnologies i internet?

Els models que presento són models extrems. Veig el que ha passat a Itàlia, i en aquesta fira fantàstica, he sentit una tranquil·litat i alegria. He vist llibres interessants, importants, públic interessat en això. A Itàlia encara hi ha públic, no s’ha convertit en un desert. La tendència, que és l’important, és que la cultura, com a conseqüència dels vint anys de berlusconisme, s’ha considerat una cosa secundària i inútil, supèrflua. Hi ha llibres i escriptors, però en el fons no tenen gens d’importància. Si algú llegeix algun llibre, està bé, però després veus que la cultura i les editorials, en aquest cas, han reaccionat d’una única manera: exactament com ho fa una empresa capitalista. Van voler ampliar el públic, només volien vendre, i la qualitat dels llibres va baixar. Intenten tenir sempre el màxim de públic possible i, per tant, han de rebaixar el nivell cultural i han de descartar totalment la cultura. Les editorials haurien de vetllar per oferir un nivell cultural, no per només per aconseguir vendes. Imposarien cultura als lectors, també. Però és un fenomen mundial, aquest fenomen que es va crear amb el neocapitalisme, i a Itàlia ha arribat a un cas límit, s’hi veuen els aspectes més negatius. Així que quina és la funció de l’escriptor? Continuar escrivint llibres el millor que pot de la manera que pot. I és una situació crítica i difícil. L’error seria acceptar aquest sistema i escriure només best-sellers. Això passa, i rebaixa el nivell de l’escriptura. És clar que hi ha d’haver diversos nivells entre els llibres. Els best-sellers estan bé, la novel·la negra també, però hi ha d’haver més coses al mercat. Paral·lelament hi ha unes necessitats de lectura de llibres difícils, que tracten arguments més complicats. Al final, tot això forma la mentalitat de les persones. Els llibres serveixen per canviar com pensa la gent, sempre ha estat així. Amb un llibre pots aprendre coses noves. I un llibre de qualitat enriqueix la gent, és un fet.

Imagino que en el conjunt de l’Estat espanyol hi ha hagut una evolució significativa. Als anys 90, la literatura política era molt menor. Així com a finals dels 70 hi havia hagut un increment important, als anys 80 va caure en picat, en consonància amb la nova hegemonia neoliberal. Als anys 90 hi havia poques editorials polítiques. Vull aprofitar per homenatjar les companyes de Virus editorial, i aquelles que fundades els 90 van voler fer una literatura antagonista, publicar literatura llibertària, relats sobre moviments socials. Aquestes trajectòries s’han d’agrair. A partir de les lluites socials dels últims anys, a partir del 15-m, hi ha hagut una explosió de literatura política, de noves petites editorials que han apostat pel llibre de qualitat. Fins i tot hi ha la paradoxa que les empreses del gran capitalisme editorial ara publiquen llibre crític. Naomi Klein, per exemple. Les grans editorials han vist que hi ha un nínxol de mercat en el llibre crític. Segurament ens trobem en una situació d’un nou arxipèlag d’editorial crítica, i d’un capitalisme que veu que hi ha un mercat. Es tracta de pensar que el llibre no és un objecte aïllat de la realitat i, si hi ha literatura, la política també creix. En el cas de l’Estat espanyol, seria una evolució interessant.

Això no passa a Itàlia, no. No hi ha ni lluita social ni moviments alternatius radicals. És un moment on tot està aturat. No crec que duri per sempre, però hi ha d’haver una renovació a nivell personal i polític. Avui dia és impossible: hi ha un govern que no és de dretes ni d’esquerres, que fa el que la ue dicta, i així és impossible de fer oposició real amb lluites. Sí que es fan lluites sindicals als sectors, però estan limitades a punts específics. Cal una estructura per canviar idees. Hi ha enveja d’altres estructures que s’estan creant arreu com Tsipras o Podemos, que són exemples que a Itàlia no tenim. Ni un mínim. No ens assemblem en res a això.

Tens una visió molt lúcida de la situació cultural i política a Itàlia. Hi ha excepcions, com Erri de Luca, per exemple, un escriptor compromès amb les lluites socials a Itàlia. En tot cas, intueixo que no tens una visió pessimista, sinó que d’alguna manera albergues una possibilitat que aparegui alguna cosa nova. Per anar tancant la intervenció, ens agradaria que ens llegissis un poema d’un vell món que potser s’enfonsa, però que potser també hi ha formes que s’estan gestant per transformar la realitat.

I tant, la poesia intenta fer un pas endavant sempre, i a vegades ho aconsegueix. La cosa important, crec, és el que deies. Que sempre hi hagi l’esperança que el canvi sigui possible. Que no hi hagi resignació, ni la idea que tot s’ha acabat i que res és possible.

Nanni Balestrini a la fira Literal 2016

Nanni Balestrini a la fira Literal 2016

Nanni Balestrini

A la fira Literal 2016 vam tenir el privilegi de comptar amb l’escriptor, poeta i artista visual Nanni Balestrini, adscrit al moviment de la neovanguardia italiana. 

Nanni Balestrini formava part del col·lectiu d’escriptors anomenat Gruppo 63, juntament amb autors com Uberto Eco, Toni Negri i Rossana Rossanda. Balestrini va contribuïr al naixement de revistes com Il Verri , Quinze , Alfabeta , Zoooom i Azimut.

Va ser un referent literari a nivell europeu, per la seva contundència en el contingut i per la literatura trencadora i rupturista; i moltes vegades no és reconeguda per les connotacions polítiques dels texts o llibres visuals. Va ser  per les seves obres vinculades a les mobilitzacions obreres de finals dels 60 i dels 70.

L’any 1976 va seracusat per l’Estat Italià de ser membre de les Brigate Rosse i s’exilia primer a París i més tard a Alemanya.

Informació de les seves obres publicades, premis i reconeixements.

Informació de l’Editorial Laertes, responsable de la traducció del llibre Sandokán.

També editat per les editorials participants de la fira Tigre de Paper i Traficantes de Sueños.

Nanni Balestrini a la fira Literal 2016

400 persones van poder gaudir de la conferència del poesta, escriptor i activista Nanni Balestrini a la Fàbrica de Creació de la Fabra i Coats. Va ser un plaer enorme poder gaudir de la seva presència durant tota la fira.

Ja podeu veure el vídeo de la conferència de Nanni Balestrini a la fira Literal 2016.

Què entenem per un llibre radical? Un llibre subversiu? Un llibre que ens faci canviar la nostra visió del món? Un llibre potencialment censurable? ‘Fariña’, és un llibre radical, això està clar, i potser també ho és diguem-ne, ‘Una cambra propia’. Però pot ser radical, una novel·la? O un còmic? La ficció és tan radical com l’assaig? O més? Què aporta radicalitat a un llibre?

En realitat, la radicalitat del llibre rau en la mirada de qui el llegeix. El llibre no deixa de ser una arma per remoure consciències, però només és capaç de fer-ho amb l’esforç darrer de la persona que llegeix. Abans, però, haurà passat per tota una sèrie de mans, de ments i de processos que poden acostar-lo o allunyar-lo de la seva radicalitat.

La responsabilitat de les editorials de triar, remenar, proposar i apostar per un llibre, pot fer d’un text un llibre radical. L’exhaustivitat de les correccions poden cobrir de radicalitat un text. La tria d’una o altra tinta, paper, impremta o procés d’enquadernació són, sovint, decisions radicals. La manera de distribuïr-lo i fer-lo arribar a les llibreries és radicalitat efectiva. I la recomanació del llibreter o llibretera és sovint una radicalitat afectiva. Amb tot això, és sempre qui el rep, qui el llegeix, qui fa que la lectura sigui més o menys radical. Per això, finalment, un conte infantil pot ser radical. I ho pot ser de moltes i moltes maneres.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera i coorganitzadora de la Fira Literal