Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – La veu de les veus amb Svetlana Aleksiévitx

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

La veu de les veus

Svetlana Aleksiévitx
Conversa conduïda per David Vidal i la Laia Seró

Comencem a parlar de la vida, com dues persones que, per casualitat, ens hem trobat a la Terra. Cadascú de nosaltres forma part d’una època, d’uns esdeveniments, som testimonis del nostre temps, de les nostres esperances i utopies. Conversem sobre tot: sobre coses serioses, però també sobre la brusa que una duu o sobre si s’ha cremat fent un pastís. És en aquest moment quan apareix l’essència de l’ésser humà.

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests texts a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

A les seves obres hi batega una concepció de la literatura que fa servir el poder de la paraula per alliberar. Una sensació que ens transmetia quan descrivia, per exemple a Temps de segona mà (Raig Verd, 2015), les cuines, els espais d’intimitat i aquells ambients on el món podria canviar si hi havia prou gent que llegís Arxipèlag Gulag de Soljenitsin. Hi continua havent, al seu país i a Occident, aquesta fe en el poder de la literatura, així com en els temps de la dissidència i de les cuines?

La cuina és un lloc únic a Rússia. És el parlament, és l’Església i també és un lloc d’encontre, on les famílies es reuneixen. Després de la Perestroika, quan la gent va sortir al carrer, les cuines es van quedar buides. Però ara, amb Putin, la situació ha fet un altre gir. Ell mateix ha dit obertament que és un dirigent autoritari. El país viu un estat d’histèria i la gent és empresonada si participa a les manifestacions. Quan la població té por, es torna a reunir a les cuines.

A nosaltres ens sembla que vostè està dins de la tradició del realisme rus, de mirar l’home petit i la dona petita del carrer, de la tradició de Txékhov i Dostoievski que arriba fins avui en dia. Però, en canvi, alguns discuteixen que vostè faci literatura i asseguren que elabora més aviat un recull documental. Fins i tot, vostè mateixa s’ho ha qüestionat. Llavors, què és literatura avui?

És una cosa que em pregunten molt sovint. La nostra vida ha canviat. Ara som en una altra època i també som una altra gent. Tot evoluciona. Si analitzem la música moderna trobem que hi ha molts compositors que parlen de la música després de la música, que és una cosa del tot diferent a com ho era abans. El mateix passa amb la pintura. Ara ja ningú nega l’existència de les instal·lacions com a forma d’art. Però tot el que té a veure amb la literatura encara es reconeix com si hagués de ser immòbil. Per què? Recordo de la meva infantesa a centenars de veus de dones que havien fet la guerra i que, per mi, sonaven com un cor grec. D’aquest so tan potent, em deia, no se n’ha de tenir por. S’ha d’avançar, no s’ha de pensar que el documentalisme o el periodisme està només limitat a uns esdeveniments externs. Abans, es pensava que un documentalista no podia escriure sobre la vida interior dels protagonistes i que no s’havien de tocar algunes qüestions complexes. Per què un document no pot viure segons les regles de l’art? Jo vaig intentar fer-ho.

Com a mètode per escriure utilitza entrevistes que, per la seva durada i per la crua intimitat que fan aflorar, acaben per generar un vincle humà fort entre la periodista i la majoria de les fonts. Quina és la naturalesa d’aquest vincle i quina distància interposa amb l’entrevistat, si es que hi posa un límit?

Si jo em fes aquestes preguntes no em mouria, no donaria una passa endavant. No sóc sociòloga i no faig exactament una entrevista quan estic parlant amb una persona. Es tracta més aviat d’una conversa: comencem a parlar de la vida, com dues persones que, per casualitat, ens hem trobat a la Terra. Cadascú de nosaltres forma part d’una època, d’uns esdeveniments, som testimonis del nostre temps, de les nostres esperances i utopies. Conversem sobre tot: sobre coses serioses, però també sobre la brusa que una duu o sobre si s’ha cremat fent un pastís. És en aquest moment quan apareix l’essència de l’ésser humà. S’ha de ser una persona molt senzilla i no s’ha de tenir por de preguntar quan no entens alguna cosa o la desconeixes. Tampoc s’ha de jutjar, perquè tots tenim coses que no ens han sortit bé a la vida. Ara treballo en un llibre sobre l’amor entre els homes i les dones i, sincerament, m’adono que els relats de les dones són més potents que els dels homes. De vegades no entenc el relat dels homes. Potser no sé fer les preguntes adequades. No m’imposo cap censura i tampoc tinc por, però potser l’única censura que pateixo és la de no saber fer les preguntes adients. Per evitar-ho, ens hem d’abocar a la vida de l’altre i parlar. Jo no busco persones amb una vida trivial o banal, busco persones que reflexionen, que pensen i viuen d’una manera conscient. Aleshores és quan comencem a parlar de certes coses.

Acaba de parlar de les veus de les dones als seus relats. Des que el 1985 va escriure La guerra no té cara de dona (Raig Verd, 2018) han passat 30 anys. Ha canviat res pel que fa a la veu de les dones a la nostra societat, especialment en contextos de conflicte?

Vaig escriure aquest llibre sobre la dona perquè vivim en una època on hi ha lleis que permeten matar a les persones i on, fins i tot, es donen medalles per fer-ho. Quan el meu pare parlava de quants alemanys havien matat, jo, que sóc d’una altra generació, no podia entendre el seu entusiasme. Quan sentia les dones parlar sobre la guerra m’adonava que s’ho miraven com jo. La guerra no era una qüestió d’heroïcitat. Vaig conversar amb una dona que, durant la guerra, va ser infermera. Li van encarregar que comprovés si encara hi havia supervivents en els camps de batalla. Ella m’explicava que li feia llàstima veure com, entre la neu, hi havia blat jove, com els soldats, i que els ocells morien i queien a terra, també com els soldats. Això era el que deien les dones. Es fixaven en els detalls d’una forma conscient, ho han fet eternament i crec que ve determinat per la seva genètica. Jo volia escriure un llibre per mostrar aquest sentiment, aquest misteri de la vida. No es va publicar fins que Gorbatxov va arribar al poder. Anava d’una editorial a l’altra, fet que va afavorir que finalment es publiqués. La gent estava preparada per acceptar aquesta veritat. Als anys 90 nosaltres érem uns romàntics, teníem una visió molt idealista en els anys de Gorbatxov. Ara això sembla una fantasia, perquè el món ha tornat a ser com abans. A la televisió russa veiem contínuament imatges de tancs, vaixells i avions de guerra. Hem perdut la fe en tenir una altra vida i, per això, penso que el llibre La guerra no té cara de dona és molt contemporani.

Justament quan vostè va aconseguir publicar, gràcies a l’aposta arriscada d’algunes editorials, la seva obra es va erigir com una veu dissident, en un moment en què el periodisme tenia dificultats per a ser-ho. Com creu que, avui, el periodisme està assumint aquesta responsabilitat de visibilitzar la injustícia social i les històries dels marges, a banda del discurs hegemònic? Quines eines té per fer-ho?

En qualsevol societat, sobretot en la nostra, sempre hi haurà algú que patirà. A la societat hi ha moltes diferències, hi ha rics i hi ha pobres. Només durant la infància les persones són iguals; després, quan creixen, es tornen molt diferents. Hi ha massa gent que no entén com pensa l’altre i és per això que a Rússia hi ha periodistes assassinats. Quan els periodistes investiguen temes econòmics o polítics, corren un gran risc, perquè les classes dominants no volen repartir els seus privilegis. Però en la nostra professió no hi ha sortida, s’hi ha d’anar fins al final. Quan vaig publicar el llibre sobre la guerra d’Afganistan em van amenaçar, fins i tot em van jutjar. Però em va salvar el temps: era l’època de la Perestroika. Tot i això, no recordo que m’esporuguís o reculés. Durant la meva estada en aquella guerra, vaig veure moltes coses que hagués preferit no veure, com el comportament dels nostres militars. Em vaig desmaiar, però no vaig decaure en cap moment: havia d’anar fins al final perquè qualsevol por quedaria reflectida en el text.

I en aquest context de què parla, aquesta articulació entre periodisme i literatura pot ser un recurs potent per construir societats més lliures?

És clar! Vosaltres, els periodistes, sou els que feu possible aquest vincle. Hi ha molts periodistes que van fer aquesta transició del periodisme a la literatura, no només a Rússia. S’ha parlat molt de Soljenitsin i de Kapuściński, però no són els únics. És una cosa completament possible. Només depèn de vosaltres.

A Temps de segona mà (Raig Verd, 2015) explica que en el seu país vostè va créixer enmig d’un relat nacional propi, del qual es va desenganyar a l’Afganistan. Però, en canvi, en els primers capítols del llibre explica com les noves generacions tot sovint s’han oblidat d’allò que havia passat i diu literalment: «Em trobo pel carrer a joves que tornen a portar samarretes amb la falç i el martell. Realment dubto si saben què és el comunisme». Ens agradaria preguntar-li per aquesta ambivalència de la gent que torna a assumir un discurs crític i surt al carrer i que a vostè li desperta antigues pors, suposem.

Això no és exactament així. Nosaltres, els que vam fer la Perestroika, vam perdre. La paraula democràcia no existeix a la nostra societat. Putin, que parla d’un somni de gran país, es dirigeix sobretot a una joventut que ens acusa de ser la generació que va perdre aquest gran país. Hi ha massa nostàlgia. Quan he viatjat pel país, he vist a les residències d’estudiants les obres d’Engels, Marx i Trotski. Com va escriure Dostoievski: «Sempre hi haurà joves a Rússia que somniaran amb una nova revolució». I aquests joves ho fan. Nosaltres pensem que Putin és un monstre que ens ha robat els ideals i que, per culpa d’ell, hem perdut, tot i que nosaltres també som culpables d’aquesta derrota. Les noves generacions pensen el contrari i troben a les obres de Marx, de Trotski i Lenin el que els dóna força. Quan els hi pregunto i els hi dic que tot això és molt antic, em diuen: «Vosaltres no ho vau saber fer, però nosaltres sí que ho aconseguirem». El cert és que Putin dirigeix el desig de milions de persones, que han estat robades, enganyades… Tothom va perdre. Només un 7 % s’ha aprofitat de la gran riquesa russa. La resta no són ningú, no tenen res, i es perpetua aquesta divisió entre rics i pobres. El capitalisme no s’adapta bé a la mentalitat russa. Quan vam estar a les places ningú va dir «Tot el poder al capital» i, en canvi, ara, el capitalisme rus és com el dels anys 30 a Chicago. Malgrat tot, els joves encara creuen en la idea de la gran Rússia. És cert que no hi havia de tot, em diuen, però l’educació era gratuïta, els llibres, la sanitat… Aquests joves volen pertànyer a un país poderós i fort. Putin se n’aprofita d’aquest sentiment i per això és perillós, com quan es parlava de la gran Sèrbia o la gran Alemanya. Per sort, la gent llegeix llibres sobre com va arribar el feixisme a Alemanya, com va començar la revolució bolxevic a Rússia l’any 1917. Sort d’aquests sons subterranis que ens avisen una mica, que ens diuen que estem en una època molt perillosa. Darrere del discurs de Putin s’hi amaga la creença que quan tothom tingui por de nosaltres, quan tinguem més tancs i més avions que ningú, serem un gran país.

A nosaltres ens va inquietar molt una cosa que va dir en el discurs d’acceptació del Premi Nobel, on va afirmar que en els temps que vivim és difícil parlar d’amor. A què es referia exactament?

En el discurs havia d’explicar qui era jo. Vaig explicar que tenia tres pàtries, ja que el meu pare és bielorús, la meva mare és ucraïnesa i jo he estat educada en la cultura russa. Era difícil parlar-ne més en aquell moment, perquè hi havia una guerra a Ucraïna. Jo m’estimo Ucraïna, i per això vaig lligar-ho amb el fet que és difícil parlar d’amor en un context així. Però ara estic escrivint un llibre sobre homes i dones que parlen de les seves històries d’amor, sobre l’intent de ser feliç.

Quan vostè parla amb els seus entrevistats, fins quin punt el que diuen és el que després apareix al llibre?

Són veus des del principi. Trigo entre set i deu anys a escriure un llibre, i converso amb 500 o 700 persones. Quan em trobo amb persones amb relats molt interessants, aleshores les visito cinc o set vegades més. Podeu imaginar la quantitat de pàgines que tinc. Hi ha relats que ocupen 200 pàgines. Per això, la idea la concentro, perquè no es possible encabir-ho tot. Intento concentrar tota la vida de l’altre en paraules.

Podem dir, doncs, que vostè és literàriament fidel, no literalment fidel, a allò que es diu?

Pel que fa als sentiments, no hi ha una nota a peu de pàgina. Pel que fa al material, a la disposició, quan faig mitja pàgina, ho composo com una persona de lletres.

Una vegada ha acabat amb el tema tractat, què fa amb les gravacions i amb les transcripcions?

Als anys noranta no sabíem encara que es desmantellaria la Unió Soviètica tan ràpidament, pensàvem en un socialisme de rostre humà. Jo vaig donar moltes cintes i milers de pàgines al museu. Però després, quan el poble va fer la revolució, tot això ho van llençar al carrer i va desaparèixer, i no només les gravacions. Sí que conservo cintes del llibre La Pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016), però no, en general no les guardo. Això sí, quan no visqui, s’haurà de buidar el meu pis… on hi ha milers i milers de pàgines!

Hi ha hagut algunes discrepàncies amb algunes fonts un cop han vist publicat el material. Fins i tot en alguns casos ha arribat a judici. Per què creu que va passar?

Per conservar les cintes, vaig donar-les a la gent. Vaig pensar que a les famílies es conservaria. Aquestes cassets es van presentar al judici, i gràcies a això vaig poder guanyar el plet.

Vostè sap que la Guerra Civil espanyola va ser la primera batalla de la Segona Guerra Mundial. I aquí aquesta batalla es va perdre. Encara viuen descendents dels desapareguts que encara estan enterrats als marges dels camins. Des d’aquesta perspectiva, li agraïm els llibres que ha escrit. Vostè considera que el que fa és psicohistòria? Aquí a Occident hi ha qui parla de desdemocratització. Creu que el que s’està produint és un procés de desmemòria?

Psicohistòria és un bon terme, però jo sempre dic que jo no sóc historiadora, jo escric la història dels sentiments. De tota la història de l’home roig el que a mi m’interessa és com el socialisme viu en l’ànima humana. Aquests sentiments són molt difícils d’amagar. Recordo el relat d’un home vell que m’explicava com primer van empresonar la seva dona i després a ell, al ministeri d’Afers Interiors. Durant la guerra el van alliberar per enviar-lo al front i va sobreviure. Quan va acabar el conflicte va voler tornar a entrar al partit –li havien pres el carnet quan el van arrestar–, i li van dir: «No et podem tornar la dona, perquè ha mort a la Kolimà, però et podem tornar el carnet del partit». Ell em va confessar que s’havia sentit feliç! A aquell home li havien pres la dona i era feliç perquè li havien tornat un tros de cartró! Jo li vaig preguntar com podia ser allò i em va respondre que no podia jutjar algú per les seves idees perquè pertanyia a una altra generació. Jo el que volia explicar era el perill d’aquest fanatisme, quan la gent desapareix darrere d’una utopia. És una idea que existeix en l’ànima humana i que és molt perillosa.

Vostè ha dit que a vegades li costa entendre relats escrits per homes. Des d’aquest punt de partida, com es pot oferir un relat versemblant als lectors quan el que li explica la història és un home? Quin mètode fa servir per superar la dicotomia home-dona?

Us posaré un exemple del que dic. Vaig conèixer una dona que va fer un relat meravellós. Era una dona que s’havia separat i em va dir que vindria amb el seu exmarit, així jo podria preguntar-li primer a ella i després ell m’explicaria la seva versió. Ella em va explicar com la festejava, com li regalava flors… em va explicar el seu amor. Després també em va explicar la història de la ruptura. En canvi, ell no entenia com li havia fet tants regals, com havia fet tantes coses per aquella dona, ni tampoc el mal que li havia fet en deixar-la. Ell ja estava en una altra fase, en una altra passió, i no havia conservat els mateixos detalls que ella. Quan la dona va relatar com s’havia sentit, ell no va poder fer més que demanar-li perdó i va exclamar: «Em vaig comportar com un idiota!». Aleshores vaig adonar-me que la dona recorda tots els detalls, s’entrega tota ella a l’amor; en canvi a l’home, aquesta part de la seva vida jo crec que no l’atrapa tant. Potser els homes diran que no tinc raó…

Conferència de la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx a la fira Literal 2016.

Conferència de la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx a la fira Literal 2016.

Svetlana Aleksàndrovna (Святлана Аляксандраўна Алексіевіч) és la creadora del seu propi gènere literari, la “novel·la de veus”, amb la qual dóna veu als veïns i veïnes per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui dia. Mitjançant una successió de testimoniatges, els seus llibres mostren un retrat clarificador de la realitat.

Els seus llibres han estat traduïts a més de trenta idiomes, han estat la base per a una dotzena d’obres teatrals i s’han fet documentals de més de vint dels guions que ella ha escrit durant els darrers anys.

Des dels anys noranta ha rebut nombrosos premis, entre ells el Premi Nobel de Literatura 2015, el premi Sandro Onofri per Il Reportage Narrativo (2002), el National Book Critics Circle Award (2005), el premi de reportatges Ryszard Kapuscinski (2011), el premi de la Pau de l’Associació Alemanya del Llibre (2013) i el premi Médicis d’assaig (2013).

 

Informació de les seves obres publicades, premis i reconeixements.

Informació de l’Editorial Raig Verd, responsable de les traduccions a llengua catalana.

LA VEU DE LES VEUS
Amb SVETLANA ALEKSIÉVITX
PREMI NOBEL DE LITERATURA 2015
Amb David Vidal i la Laia Seró del col·lectiu SomAtents

Què entenem per un llibre radical? Un llibre subversiu? Un llibre que ens faci canviar la nostra visió del món? Un llibre potencialment censurable? ‘Fariña’, és un llibre radical, això està clar, i potser també ho és diguem-ne, ‘Una cambra propia’. Però pot ser radical, una novel·la? O un còmic? La ficció és tan radical com l’assaig? O més? Què aporta radicalitat a un llibre?

En realitat, la radicalitat del llibre rau en la mirada de qui el llegeix. El llibre no deixa de ser una arma per remoure consciències, però només és capaç de fer-ho amb l’esforç darrer de la persona que llegeix. Abans, però, haurà passat per tota una sèrie de mans, de ments i de processos que poden acostar-lo o allunyar-lo de la seva radicalitat.

La responsabilitat de les editorials de triar, remenar, proposar i apostar per un llibre, pot fer d’un text un llibre radical. L’exhaustivitat de les correccions poden cobrir de radicalitat un text. La tria d’una o altra tinta, paper, impremta o procés d’enquadernació són, sovint, decisions radicals. La manera de distribuïr-lo i fer-lo arribar a les llibreries és radicalitat efectiva. I la recomanació del llibreter o llibretera és sovint una radicalitat afectiva. Amb tot això, és sempre qui el rep, qui el llegeix, qui fa que la lectura sigui més o menys radical. Per això, finalment, un conte infantil pot ser radical. I ho pot ser de moltes i moltes maneres.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera i coorganitzadora de la Fira Literal