Actualitat de la Fira Literal Barcelona

Lectures crítiques – (Des)Unió Europea. Les esquerres dins de la tempesta amb Raul Zelik i Tariq Ali

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.

(Des)Unió Europea. Les esquerres dins de la tempesta

Raul Zelik i Tariq Ali
Conversa conduïda per Anna Monjo

Cal fer una crítica més general d’aquest concepte de progrés social i econòmic marxista, perquè si hi ha alguna cosa que hem après com a esquerra en el segle xx és que les entitats abstractes, grans estats, la classe obrera abstracta com a col·lectiu, normalment funcionen poc. I que, en realitat, han estat les comunitats amb llaços i vincles socials sòlids les que realment han aconseguit materialitzar projectes col·lectius. O sigui, no ha estat la classe obrera global que ha materialitzat projectes, sinó comunitats molt més concretes, que tenen una vivència concreta.
Per això cal plantejar-se si un projecte emancipatori no necessita unitats més petites: mentre que el capital necessita entitats globals, mercats majors, el mercat unificat europeu o el mercat global; nosaltres, des de l’esquerra, necessitem comunitats molt més concretes amb vincles directes per a aconseguir projectes emancipatoris.

La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests textos a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.

Avui es parlarà de la desunió europea i els reptes de l’esquerra en aquesta lluita en la qual estem immersos: el Brexit, els populismes d’extrema dreta i els ajustaments als països, entre d’altres. Per tractar aquest tema, hem convidat a dues persones de molta alçada. Tariq Ali i Raul Zelik. Però Tarik Ali finalment no ha pogut venir, i ens ha passat una gravació seva de mitja hora amb traducció consecutiva. Començarà primer el Raul Zelik. És escriptor i politòleg alemany. Ha escrit diverses novel·les i ha guanyat premis literaris com l’últim premi nacional del llibre alemany, amb una obra que es deia Situaciones berlinesas. Ha escrit novel·les des de l’any 1997 i ha mantingut una estreta relació amb el País Basc. El 2007 va traduir juntament amb Petra Elser de l’euskera a l’alemany la novel·la Lagun Izoztua, de Joseba Sarrionandia. Tariq Ali és un escriptor pakistanès, historiador, director de cinema, escriu a The Guardian, al London Review Books i també és redactor de Monthly Review i de la New Left Review.

Raul Zelik. Gràcies per la invitació. Crec que la raó perquè els de la Fira m’han convidat és perquè no només soc autor, sinó també activista polític. He militat molts anys en el moment extraparlamentari, he estat a Amèrica Llatina també. I ara, últimament, formo part del comitè executiu del Die Linke, que és referent del partit Esquerra Unida i Podem a l’Estat espanyol, encara que m’hi sento una mica estrany. Crec que, per a nosaltres, sobretot en aquest món semiinstitucional de la política, el tema europeu és el gran repte. En totes les reunions del comitè executiu hi ha baralles per això. Realment, la situació ens planteja un dilema sobre la Unió Europea. Crec que això és una discussió que hi ha arreu, aquí, a l’Estat espanyol i també a Catalunya.

Hi ha motius molt bons per estar en contra tant de la via sobirana com de la via europea. D’una banda, és clar que la Unió Europea des del principi va ser un projecte de mercat lliure. El discurs que va ser un projecte de pacificació de les nacions europees és més una propaganda que una realitat. En realitat va ser sempre un projecte econòmic de mercat lliure, i en aquest sentit, ja des del principi és un projecte molt criticable. Però com a esquerra també cal reconèixer que és un procés d’internacionalització. Nosaltres, com a gent d’esquerra, el que més reivindiquem és la classe obrera internacional, i en cert sentit també és un procés globalitzador. Crec que Marx, en aquest sentit, sempre va ser bon observador dels processos o de les dinàmiques del capitalisme. I en aquest sentit crec que un procés d’internacionalització, encara que sigui el més alienat pel capital, ens ha d’interessar com a persones d’esquerra i, d’alguna manera, hem de reivindicar aquest procés de percebre’s més enllà de les fronteres.
D’altra banda, també és molt encertada la crítica a la Unió Europea en el sentit que el projecte, des del principi, va ser neoliberal, i això s’ha aguditzat encara més en els últims vint-i-cinc anys. És un projecte que pràcticament és irreformable. Aquest és el drama de la Unió Europea: que els continguts o els principis neoliberals estan inscrits en un text que és pràcticament constitucional. Al final, no va ser una Constitució, però, no obstant això, són coses que són pràcticament impossibles de modificar. Per canviar aquests fonaments de la Unió Europea caldria arribar a un acord dels vint-i-set països. O sigui, hauríem d’aconseguir majories rupturistes en els vint-i-set països abans de poder reformar la Unió Europea. Tots sabem que això és pràcticament impossible. O sigui, en aquest sentit és una condensació d’una correlació de força a favor del capital i el neoliberalisme.

Tot plegat és paradoxal, i encara més si hi sumem arguments. D’una banda és evident que les constitucions nacionals del 45-49, com a mínim a Alemanya i a França, són més progressistes que l’acord fonamental de la Unió Europea. Per què? Perquè la correlació de força l’any 45 va ser més favorable per a les forces progressistes, democràtiques i antifeixistes. En aquest sentit, tenim la paradoxa que com a esquerra en aquells moments vam sortir en defensa de la Constitució Nacional davant d’aquest procés d’unificació europea. Però no obstant això, també sabem que, si en algun moment es trenqués la Unió Europea, s’afeblirien més encara les esquerres europees. Ja notem que el populisme de dretes, a Gran Bretanya, per exemple, s’està enfortint molt, i amb el Brexit encara s’aguditzaria més, en el moment de la ruptura de la Unió Europea. Això ho he dit molts cops en les discussions del comitè executiu. Tots dos arguments tenen part de raó i, per tant, com ens hem de posicionar?

Encara és més complex en un altre sentit. Hi ha forces d’esquerra com la cup, per exemple, que reivindiquen la sortida de la Unió Europea des de l’esquerra, perquè consideren aquest pas com una mesura per recuperar la sobirania. També certs sectors de l’esquerra grega ho van reivindicar, quan es discutia la sortida de l’euro, el Grexit. Tsipras no ho va voler materialitzar, però cert sector de Syriza ho va exigir. El problema és que avui dia la sortida d’un país, la sortida d’una nació de la Unió Europea tampoc significaria la recuperació de sobirania socioeconòmica. I no només perquè les institucions existeixen en els acords i els tractats, perquè això es podria trencar; però el que passa és que tenim uns mercats globalitzats de mercaderies i sobretot de capitals, i això és el que realment condiciona i limita les sobiranies nacionals. En aquest sentit, no són només els tractats de la Unió Europea o de l’imperialisme nord–americà els que ens treuen sobirania, sinó, simplement, el fet que en els mercats globals financers no pots aconseguir recursos si fas certa política socioeconòmica. Això és el que en realitat limita la sobirania.

El millor exemple per veure això és Kosovo. Un país fundat recentment, que no és ni dins de la Unió Europea ni dins de l’euro, i no obstant això no té cap sobirania real. En temes socioeconòmics no té cap marge de maniobra. I totes les economies dependents febles de la perifèria europea viuen amb les mateixes condicions. En aquest sentit, és cert el que va dir el govern de Tsipras a Grècia, que amb la sortida de l’euro tampoc s’hauria aconseguit una major sobirania per fer una política socioeconòmica. El panorama és complex, i en les diferents direccions el procés està molt condicionat pel poder fàctic dels mercats i dels capitals.

Un altre problema que cal plantejar és si realment aquest procés internacionalitzador, que he defensat al principi reivindicant la tradició marxista, és realment tan cert o tan correcte. La tradició marxista sempre ha tingut aquesta idea que el capital té una dinàmica que facilita processos emancipatoris globals. D’una banda defensava la idea que amb el desenvolupament tecnològic tot seria més fàcil, però també amb la internacionalització dels conflictes podria sorgir una classe global. I hi ha noves teories, o nous teòrics, noves veus progressistes en el debat internacional que tornen a aquestes posicions, que les reivindiquen novament.

Per exemple els acceleracionistes de Gran Bretanya, Paul Mason defensa que aquesta dinàmica del capital tant en el camp tecnològic com en el camp globalitzador facilita processos emancipatoris. Paul Mason, fa poc, va publicar un article en què deia «nosaltres hem d’insistir en el procés de globalització, perquè això és el que genera les condicions i els fonaments per a un procés emancipatori internacional».
Jo crec que aquí també cal fer una crítica més general d’aquest concepte de progrés social i econòmic marxista, perquè si hi ha alguna cosa que hem après com a esquerra en el segle xx és que les entitats abstractes, grans estats, la classe obrera abstracta com a col·lectiu, normalment funcionen poc. I que, en realitat, han estat les comunitats amb llaços i vincles socials sòlids les que realment han aconseguit materialitzar projectes col·lectius. O sigui, no ha estat la classe obrera global que ha materialitzat projectes, sinó comunitats molt més concretes, que tenen una vivència concreta.

Per això cal plantejar-se si un projecte emancipatori no necessita unitats més petites: mentre que el capital necessita entitats globals, mercats majors, el mercat unificat europeu o el mercat global; nosaltres, des de l’esquerra, necessitem comunitats molt més concretes amb vincles directes per a aconseguir projectes emancipatoris.

D’una banda, veiem que qualsevol insistència en autodeterminació nacional enforteix la dreta europea, però d’altra banda la defensa del projecte europeu només genera més legitimitat al projecte neoliberal i la Unió Europea existent, que a més, com he dit, és pràcticament irreformable. Llavors, quins podrien ser els punts de sortida d’aquest dilema? És important recordar que, al final, moltes vegades imaginem les institucions com a actors.
És bo recordar el que planteja Nico Poulantzas sobre les institucions, dels Estats com a condensació de correlacions de forces. Les institucions no són tant l’Estat que actua, sinó una correlació de força entre classes, entre grups socials, que es materialitza i que alhora és un camp per als conflictes socials en el futur. I en aquest sentit, per a nosaltres des de l’esquerra el problema no és tant si estem actuant en un espai nacional o en un espai supranacional.
A més, hem d’entendre que avui dia l’estatalitat té diversos nivells. L’estatalitat de l’estat d’avui dia té la forma de la Comunitat Autonòmica, la de l’Estat nacional i de la Unió Europea alhora. Fins i tot algunes institucions globals com el Tractat de Lliure Comerç, són formes d’estatalitat i, ho vulguem o no, sempre estem actuant en aquests quatre o cinc nivells.
Des de l’esquerra no ens hauria d’importar tant defensar un nivell contra un altre, sinó tenir en compte que aquests són els camps en què ens toca jugar, independentment del que vulguem. El que ens ha de preocupar no és tant defensar la nació contra el que és europeu o a l’inrevés, sinó tractar de canviar les correlacions de força per poder canviar també el que és institucional. El que ens interessa, concretament, és que hi hagi més lleis de defensa social, ecològica, de solidaritat o que hi hagi protecció per a les cooperatives, per exemple. Però no ens ha d’importar tant si això és a nivell autonòmic, nacional o europeu.
Recordar tot això ja és un primer pas. No hauríem d’entrar en aquests debats, almenys no hauríem d’entrar-hi gaire. Aquests debats que avui dia semblen polaritzar a la dreta, perquè la dreta cada vegada està més polaritzada entre la proposta nacional de Le Pen i la proposta neoliberal europea de Macron.

I, evidentment, ens hem de posicionar, perquè aquesta és la pregunta que tothom es fa: Quina és la via? Però potser com a esquerra podem recordar que, al cap i a la fi, això no és el més fonamental. El que és fonamental és si hi ha protecció de drets socials democràtics i ecològics. Independentment del nivell en què es tractin. I el que ens ha d’interessar és enfortir els nostres drets com a persones, com a part de la naturalesa i com a col·lectius en tots els nivells que sigui possible. Cal sortir d’aquest fals dilema i centrar-nos en els punts que interessen realment des de l’esquerra. Per exemple, com podem trencar els cadenats neoliberals des de l’esquerra.

Ja he dit al principi que el problema és que avui la Unió Europea és irreformable, però també veiem que molts estats europeus són pràcticament irreformables. L’experiència amb l’Estat espanyol és justament això, que les formes democràtiques i republicanes que s’han volgut plantejar van ser negades per l’estat central. Llavors la pregunta que ens hem de fer és com podem obrir aquests panys i com podem canviar les correlacions de força. I és clar, l’única cosa que nosaltres tenim com a majoria, com a pobles, com a multituds, és la mobilització social. La desobediència, la rebel·lió i el pensament crític, el col·lectiu que construïa i construïm cada dia al carrer amb la gent, en els conflictes laborals. I de fet, cada dia hi ha conflictes que d’alguna forma modifiquen la correlació de forces. Per exemple, el 15–M evidentment va canviar l’hegemonia, si més no de pensament, en la societat espanyola, catalana i basca. La rebel·lió de la gent a les places van servir per modificar el discurs públic i el pensament públic.
Semblava que ens tocaria viure una època molt fosca, en què governaria la dreta i viuríem la implementació de les lleis antiterroristes, però, malgrat tot, la mobilització, les vagues, les ocupacions de places van aconseguir canviar una mica el discurs a França, per exemple. Fins i tot en països tan adormits com Alemanya hi ha coses que encoratjadores. L’any passat no només va ser l’any de Pegida, de les mobilitzacions racistes, del sorgiment d’un nou partit de dreta populista, sinó que també va ser l’any de les mobilitzacions contra el ttip, contra el Tractat de Lliure Comerç.
Van ser mobilitzacions de tres-centes mil persones a Alemanya. Feia molts anys que no hi havia hagut manifestacions tan grans. I, evidentment, això va impedir la materialització de noves ofensives del lliure comerç neoliberal. Cal tenir present que, com a esquerra, com a crítics, el que tenim és això. La construcció de rebel·lions, la construcció de resistències i la interrupció dels discursos neoliberals. I en aquest context, voldria esmentar a la Marina Garcés. Acabo de traduir un assaig d’ella a l’alemany i el que em va agradar és que insisteix molt en la idea que cal aprendre a dir «no», a interrompre el temps i a interrompre els discursos regnants.

Com a persones que ens dediquem a interrompre, la nostra tasca principal no és presentar solucions. Presentar solucions seria respondre a la crisi europea amb una proposta, dient més sobirania nacional o més construcció europea. I això sempre són els debats que es donen en els partits que volen liderar processos. Jo crec que nosaltres, com a gent crítica, potser hem d’assumir una posició totalment contrària. És a dir, simplement nosaltres no presentem cap proposta ni per a l’un ni per a l’altre. Simplement, aprenem a dir no. Si aprenem a no participar en aquests processos de negació de drets, en aquests processos insuportables de l’empitjorament de condicions de vida per a molta gent.

Jo soc molt tradicionalista, no m’agrada el discurs postmodern que afirma que les grans narracions s’han acabat, que hem de deixar-les enrere. A mi em sembla tot el contrari, que hem de tornar com a esquerra a les grans narracions que aconsegueixen identificar-nos amb alguna cosa comuna. Perquè el problema d’avui és que, davant de tanta diversitat, estem totalment fragmentats i hem de tornar a trobar alguna cosa que ens uneix i en la qual ens identifiquem. En aquest sentit, reivindico la idea del progrés social, no el progrés tecnològic com una maquinària automàtica, sinó el progrés social com a procés emancipatori en què nosaltres conquistem drets i ampliem drets com a col·lectiu, com a persones i com a part de la natura.

També cal recordar com ha funcionat el progrés social en el segle xx. Perquè va haver-hi progrés social i democràtic al segle xx, almenys a Europa. Hi ha més drets socials i més de drets democràtics si ho comparem almenys amb la situació del segle xix. I això va ser possible no tant pel reformisme des de dalt, sinó perquè va haver-hi rebel·lions i amenaces revolucionàries, que van fer que es materialitzessin també en les institucions i que hi hagués noves correlacions de força. És a dir, es van incloure certs drets democràtics socials en el que existia i en les lleis. En l’estatalitat, en els estats tal com existeixen avui. És per això que crec que, si comencem a interrompre, a qüestionar, i a negar el poder, a rebel·lar-nos contra ell, podran canviar les coses. I això potser és, per acabar, la gran paradoxa i potser la forma de girar la truita. Potser sí que és possible un procés d’unificació europeu molt més social i una reforma a la Unió Europea. Potser és possible, però només si abans es materialitza el perill real que tota la Unió Europea s’esfondri. Faig una crida a postures més radicals, sense descartar la necessitat que es donin reformes i millores concretes, però sempre pensant des de baix, sempre pensant des de la desobediència i mai pensant des de la gestió i des de dalt.

En aquest sentit, a la Unió Europea no m’interessa la reforma com un projecte polític de gestió. M’interessa més com un projecte de rebel·lió des de baix, que tant de bo també es materialitzi en les institucions que tenim avui dia, i que són de diferents nivells. Són europees, però són nacionals i també són locals i regionals. A veure què ens planteja Tariq.

Tariq Ali. Estimats amics, lamento no poder ser avui amb vosaltres, però espero que alguna de les coses que diré sobre Europa i els eua us siguin útils. La situació a què ens enfrontem avui dia a la ue és una crisi, i estic segur que els estats estan contents mirant les dades econòmiques, el Finantial Times, The Economist. Estan encantats que França s’hagi salvat i que hi hagi un president com el senyor Macron, que és un representant clàssic de les elits bancàries i un home intel·ligent. Mai se l’ha votat abans per a res, va treballar com a membre del govern, té poca experiència, però creuen que és la manera que la democràcia francesa avanci: han destruït els partits antics que han fracassat, han agafat algú que té experiència en el sector financer i l’han posat de president. El seu rival a la segona volta és membre de l’extrema dreta, i s’enfronten a un problema de civilització, de democràcia contra feixisme. El dubte és si funcionarà.

Crec que per entendre això, hem de mirar enrere i mirar què li ha passat a la UE com a entitat política i econòmica. Políticament, la ue no ha avançat gaire, tot i les utopies de la burocràcia europea. Volien crear un continent unificat que pogués competir amb els eua en termes econòmics. Durant la fundació de la ue, alguns van pensar que en algun moment es podria impulsar un canvi polític, però no crec que mai estigués sobre la taula, perquè els eua estaven molt a favor d’una Europa forta, fins i tot abans de la implosió de la URSS. No s’hi oposaven, pensaven que seria la millor manera de tenir Europa en una sola entitat, així no haurien de gastar tant temps negociant amb els estats. Van passar dues coses: la crisi econòmica de 2008, el crac de Wall Street, que va crear un desequilibri econòmic a la ue. D’una banda teníem Alemanya i el Regne Unit, que van poder sobreviure la crisi millor que altres. D’altra banda, tenies els països mediterranis com Espanya, Portugal i Grècia, que van passar greus dificultats durant la crisi. Els grecs van ser reprimits brutalment per fer-los passar per l’adreçador.

Els polítics, fins i tot Alexis Tsipras, van capitular de genolls davant la ue. Això va crear una imatge de la ue que quedava molt lluny del que s’havia pensat en un principi. Però la crisi va ser tan forta i severa que les elits d’alemanya, les més dominants del continent, no estaven disposades a tolerar res més. O acceptaves les seves condicions, o eres esclafat. I els grecs van ser esclafats, i van acabar fent el que deia la ue. Alguns països més petits que Grècia, als Balcans, especialment Croàcia i Eslovènia, són poc més que colònies de la ue. Tenen una identitat cultural, però econòmicament els partits duen a terme les instruccions de la ue, que volen privatitzar, destruir les condicions de vida, crear ciutats en les quals no hi hagi teixit industrial. Hi havia poblets amb fàbriques que han desaparegut en molts llocs controlats per la ue. És un procés salvatge, i cada vegada més els polítics d’extrema dreta diuen que el problema central és la migració europea, que empitjora les condicions de vida de la resta d’europeus i que són mà d’obra barata. Però qui necessita aquesta mà d’obra? Hi ha una demanda dels capitalistes en els països que pensen que no han de pagar salaris bàsics mínims, que poden pagar menys a immigrants de les parts més pobres d’Europa, com ara Polònia o Romania, i els poden fer servir com a mà d’obra per la meitat o un terç del sou que pagarien legalment als seus treballadors. Així que tenim una nova configuració política i econòmica que intenta assumir el xoc subseqüent.

El Brexit al Regne Unit, on una majoria dels britànics va votar sortir de la ue, va ser un terratrèmol. Han intentat minimitzar-ho, però ha estat un terratrèmol. Els resultats, tant al Regne Unit com a la resta d’Europa, encara s’han de notar. Si mirem la situació actual, trobem que els països europeus es troben en una profunda crisi que no acabarà aviat. I la complexitat institucional d’Europa es pot entendre si acceptem que en termes geopolítics la integració europea va ser des del principi un projecte de Guerra Freda impulsat pels eua per enfortir l’Europa capitalista contra el perill soviètic, si els fundadors pensaven en Europa com una tercera força entre l’urss i els eua. Era l’esperança de De Gaulle, i això no ha passat. Les relacions internes es basen en l’eix francoalemany, amb un equilibri entre força militar i econòmica. Però en termes democràtics, el tractat de Roma va ser fet per les elits europees, bàsicament. Els ciutadans europeus no van ser consultats ni hi va haver cap manifestació en contra durant els anys 50 i 60, que són una construcció nebulosa. Van promulgar progrés i estabilitat, però ara semblen molt llunyans. Veiem una Europa políticament sense forma democràtica, el Consell d’Europa només és responsable davant seu… Mirem què passa a França. Els alemanys no volen quedar-se sols, per això donen la benvinguda a Macron. Però no faran cap concessió als francesos, ni faran cap modificació democràtica a la ue perquè sigui més acceptada per la ciutadania europea. Dubto que es facin modificacions democràtiques, hauria de marxar de la Unió un altre país perquè passés.

Ara bé, què vol dir això pel socialisme, pel progressisme, per la gent que lluita per més democràcia en diferents llocs d’Europa? La situació ens ensenya que molta gent jove veu una identitat europea que és diferent de l’Europa d’avui en dia. No volen una Europa neoliberal, volen que representi justícia social, igualtat de gènere, autodeterminació de nacions petites… L’Europa de les regions, que es deia. Si fos així, podria ser més democràtica. A veure què passa al Regne Unit, hi ha possibilitats que el Brexit porti a la independència d’Escòcia i d’Irlanda del Nord? Alguns europeus, com Rajoy, van dir que, si Escòcia s’independitzés, no l’acceptarien a la ue. Per què? No perquè ho cregués, sinó que era un avís a Catalunya. Si els catalans fan el mateix que Escòcia, quedarien fora de la ue. Bé, això s’ha trencat amb el Brexit, perquè l’elit de la ue ha deixat clar als líders escocesos que, si voten per la independència, seran reconeguts. I han anat més enllà encara i han dit que si Irlanda del Nord vota per unificar-se en un sol estat irlandès, aquest estat sencer es reconeixeria per la ue. Alguns diuen que ho fan per molestar els anglesos, però no crec que sigui per això, sinó perquè és una realitat.

El repte és pels independentistes catalans, escocesos o irlandesos que es volen separar. Una cosa és voler formar part d’una Europa més gran. Una altra és acceptar aquesta unió com existeix actualment. He discutit durant anys que Europa està atrapada en un bipartidisme de socialdemòcrates i conservadors. Són corrents que no tenen problemes per col·laborar entre ells, perquè estan d’acord en els temes centrals: el funcionament de l’economia, els dictats de la ue, l’acceptació de les estructures i l’aliança atlàntica. Són tres temes principals en què molts d’aquests partits estan d’acord.

El moment en què apareguin nous corrents, se’ls haurà de preguntar què faran en temes de defensa. Al Regne Unit hi ha unes eleccions en què els laboristes, liderats per Jeremy Corbyn, reben atacs dels mitjans. Alguns d’aquests atacs són que està en contra de l’otan. Podeu imaginar que a un polític del segle xxi se l’ataqui per no voler la guerra? Per no voler llançar bombes als àrabs? Sobretot per joves liberals que es molesten molt quan es vota el Brexit, quan es vota a Trump. Però no s’han mogut gens quan han plogut bombes als països àrabs i han mort centenars de persones. Això no els ha molestat. I als eua, molts liberals pensaven que Trump es convertiria en un polític normal després de bombardejar Síria. Se’l va felicitar per això, dient que s’estava comportant correctament per fi. La democràcia està en greu perill, val més dir la veritat i no tenir poder que no pas barallar-se per ocupar algun càrrec en algun govern i treballar en una coalició per no fer res per millorar la vida de la gent.

La situació portuguesa és anòmala, tot i que l’esquerra forma part de la coalició. Li va relativament bé, tot i que també està en perill. A Espanya, he de dir, a risc de molestar amics que tinc a Podemos, que anar corrent cap al partit socialista i voler fer una coalició és mostrar als teus votants que pateixes amnèsia política, que has oblidat el passat, que el problema no és Rajoy. Ell és un gran problema, però no és l’únic. El problema és l’extrem centre que ha governat Espanya. El rebuig del partit socialista d’entendre els problemes, diversos, tant al País Basc com a Catalunya. Fugint d’això i d’una Espanya federal. Hi ha sectors de Podemos que ho critiquen, però si l’objectiu principal és arribar al poder, cal dir per a què. Per a fer què? L’exemple de Tsipras a Grècia és clar: van tenir un suport massiu de la seva gent per plantar cara a la ue, i va capitular. Va fer el contrari del que deien al programa i ara són odiats per molts dels qui els van donar suport. Les enquestes mostren que els conservadors tornen a tenir suport, i hi ha sectors de l’esquerra que van passar del Pasok a l’esquerra, però no s’estan desplaçant cap a postures d’esquerra, sinó que es desplacen cap a la dreta, talment com hem vist a França. Macron va guanyar, però el vot per Le Pen és el vot més gran que un polític d’extrema dreta ha rebut mai a França des de la Segona Guerra Mundial. Hi ha moltes coses per les quals cal lluitar. Melenchon i la seva gent ho van fer bé, van tenir milions de vots, no tot està perdut. Però aquest suport creixent a l’extrema dreta, a països com Alemanya, fins i tot, és un senyal que l’esquerra no convenç la gent. El pitjor que pot passar per a l’esquerra, en un sentit ample, és pensar que el més important és eliminar un partit de l’extrem centre i pactar amb un altre que també ho és. Recomano a molts companys que resisteixin. Hi ha una tendència a refugiar-se en absurditats conceptuals per justificar-ho gairebé tot, però això no funcionarà. Pots justificar-te a tu mateix, però no funcionarà si no vols fer res. Els motius del canvi han d’estar discutits fortament i a nivell popular. No és un debat entre intel·lectuals, sinó un debat al cor de la gent d’Espanya. La població, com sabem, està dividida. Hi ha Catalunya, el País Basc, altres llocs no volen ser utilitzats per l’estat nació. La manera com es va tractar els catalans no fa tant és un exemple de com es va tractar els bascos. El govern de Madrid, fos quin fos, va pressionar els bascos i van ser les víctimes d’aquest procés. Els anglesos ho van fer molt millor amb els irlandesos, millor que els espanyols amb els bascos d’ETA i les consegüents branques polítiques. Després de tant de temps, sembla que hi ha progrés en això, però s’ha trigat molt i deu haver-hi retrets a la població.

I tot això, la situació espanyola, com la francesa, passa sota el paraigua de la ue. La ue només és útil per atacar la gent que ve de baix i proposa alternatives a les polítiques que han creat durant la crisi europea. Parlem dels refugiats, per exemple: qui està preparat per tractar-lo? Se censuren actituds de governs llatinoamericans d’esquerres però no es diu res de Turquia, on molta gent és a la presó, Erdogan s’ha atorgat poders després de les últimes eleccions per convertir-se en un governant autoritari de facto. Ataquen Putin perquè no els agrada el que fa, però no diuen res a Erdogan, perquè volen que controli els refugiats, li han donat milions i ves a saber què li deuen haver promès en privat. S’acabarà sabent, però de moment no ho sabem, mentre Erdogan fa de barrera amb els refugiats de la guerra de Síria, que viuen en condicions lamentables. Fa uns anys vaig ser a Lesbos per fer-hi una conferència, i vaig veure com tracten refugiats a Grècia: els cuiden una mica, però les condicions són pèssimes. I per què venen ara aquests refugiats i no fa deu anys? Ara venen perquè hi ha una guerra provocada pels eua i els seus aliats europeus, i en el futur, quan facin noves guerres, hauran de saber que els costos de la guerra també impliquen milions de refugiats. La gent no vol viure en guerra, i saben parcialment qui l’ha causada: l’oest. És a dir, els eua, els aliats europeus, l’otan. Han bombardejat, han destruït ciutats i matat gent. I lògicament la gent fuig i vol refugi, i decideixen anar a Europa, perquè els eua són massa lluny. Fugen a Europa com a aliats dels eua i l’otan perquè són els països que van començar la guerra. I la resposta generosa d’Alemanya va acabar quan Angela Merkel va veure com baixava en les enquestes.

Hi ha una situació difícil a Europa. Això no vol dir que no hàgim de lluitar, ni que ens hàgim de quedar a casa lamentant-nos. L’única manera de lluitar és a través de les polítiques, no s’hi valen maniobres ni trucs. Si es vol pactar, s’ha de fer en públic i explicar-ho als teus votants, s’ha d’explicar el que es proposa, i demanar-los si hi estan d’acord o no. Cal que comenci un gran debat, perquè la crisi no es resoldrà amb pactes d’amagat, es resoldrà quan les masses s’impliquin en accions. El grup més gran d’oposició real, de Podemos, es va crear amb accions al carrer. Els grups que volen la independència de Catalunya es van formar amb agitació al carrer, per mostrar-se, per organitzar un referèndum davant l’oposició de l’estat, i aquesta és l’única manera d’avançar. Les maniobres parlamentàries o locals poden ser necessàries, però han de ser públiques. Els bons polítics de l’esquerra sempre van de cara, mai amaguen res al poble. Potser de vegades caldrà fer concessions per fer avançar el moviment, però cal explicar què s’està fent. No vendre una victòria.

Crec que hem de seguir. Les generacions joves que han entrat en política en els darrers deu, o quinze anys han de fer-nos avançar. I els recomano que evitin els errors fets pels polítics predecessors, fossin radicals o no. Cal entendre coses i veure per què és necessari lluitar per avançar, cal destruir políticament l’extrem centre a la política europea, que ens governa les vides constantment, cal defensar les vides de la gent àrab, a l’Àfrica. Les set guerres que va començar Obama encara són vigents. Aquestes vides són tan precioses com la teva, no són diferents. Pensa què s’està fent al món, també en nom teu. I, a poc a poc, alguns països a un ritme i altres a un altre, moviments i partits polítics han de seguir lluitant contra el sistema.

Conferències de la Fira Literal 2017
Conferències de la Fira Literal 2017

Amb Tariq Ali i Raúl Zelik. Brexit, memoràndum grec, creixement del populisme de dretes, eleccions a França… negres tempestes agiten els aires d’Europa. Què fan les esquerres davant d’aquests reptes?